«L’havien penjat d’una corda, com si fos un nen…»
Liuba Aleksandróvitx, onze anys.
Avui: obrera.
No vull… Ni tan sols vull pronunciar aquesta paraula: «guerra»…
La guerra va arribar fins on érem molt aviat… El 9 de juliol, al cap d’algunes setmanes, recordo que ja es produïen combats a les portes de Sennó, la capital de la nostra regió. Abundaven els refugiats, n’hi havia tants que no se sabia on allotjar-los, no hi havia prou cases. Nosaltres, per exemple, vam acollir unes sis famílies amb fills. I així, a casa de tothom.
Al principi la gent se n’anava. Després va començar l’evacuació del bestiar. D’això me’n recordo molt bé, perquè era terrible. Unes imatges esgarrifoses. L’estació més propera de casa nostra era la de Bogdan (avui encara hi és), entre Orxa i Lépel. Cap allà, en aquesta direcció, van evacuar no només el bestiar del nostre soviet rural, sinó el de tota la zona de Vítebsk. Era un estiu xafogós. Conduïen el bestiar en grans ramats: de vaques, ovelles, porcs i vedells. Els cavalls anaven a part. Els qui guiaven els animals estaven tan cansats que tant se’ls en donava quant bestiar portaven. No es munyien les vaques. Aleshores entraven als patis i no es movien del lloc fins que algú les munyia. Els treien la llet a qualsevol lloc, pel camí, al carrer… Els porcs eren els que més patien, perquè no suportaven la calor ni els viatges llargs. Acabaven desplomats a terra. A causa de la calor el nombre de cadàvers augmentava i em feia tanta por que al vespre no gosava sortir de casa. Pertot hi havia escampats cadàvers de cavalls…, d’ovelles…, de vaques… No teníem temps d’enterrar-los. I cada dia la calor en matava d’altres… Cada vegada n’hi havia més… S’inflaven… A la nit em despertava cridant de la por.
Els pagesos sabien l’esforç que requereix criar una vaca, la feinada que suposa. La paciència. El temps que cal. Ploraven en veure morir així el bestiar. No són com els arbres, que tomben en silenci; els animals xisclen, renillen, belen…, gemeguen…
Recordo les paraules del meu avi: «Per què han de morir, aquestes criatures innocents? Ni tan sols poden dir res». L’avi era un lletraferit, passava les nits absort en la lectura…
Abans de la guerra, la meva germana treballava al comitè del districte del Partit i actuava clandestinament. Va portar a casa un munt de llibres de la biblioteca del comitè, retrats i banderes roges. Ho vam enterrar tot al jardí, sota les pomeres… El seu carnet del Partit, també. Ho vam fer a la nit, però a mi em feia la impressió que el vermell…, que el color vermell…, era visible fins i tot sota terra. Que tota la terra del jardí era vermella…
De l’arribada dels alemanys, no sé per què, no me’n recordo… Ells ja hi eren, allà, feia temps que hi eren i, de sobte, ens van acorralar a tots, al poble sencer. Ens van apuntar amb metralletes i ordenar que els diguéssim on eren els partisans, qui els amagava a casa seva. Tothom va callar. Aleshores es van emportar un de cada tres per afusellar-los. Van executar sis persones: dos homes, dues dones i dos adolescents… I se’n van anar.
A la nit, va caure una neu fresca… Era Cap d’Any… I sobre aquesta neu nova hi jeien els morts. No hi havia ningú per enterrar-los, per fabricar-los taüts. Els homes s’havien amagat al bosc. Les velles van cremar alguns troncs per escalfar la terra una mica i que s’hi poguessin excavar tombes. Durant una bona estona les seves pales van colpejar la terra glaçada…
Els alemanys no van trigar gaire a tornar… Al cap d’alguns dies… Ens van aplegar, a tots els nens, érem tretze, i ens van col·locar davant de la seva columna: tenien por que els partisans haguessin col·locat mines. Avançàvem davant seu, ells ens seguien. Si, per exemple, calia aturar-se i anar a treure aigua del pou, d’entrada ens hi enviaven a nosaltres. D’aquesta manera vam caminar al llarg d’uns quinze quilòmetres. Els nois no tenien gaire por, però les noies ploràvem. I teníem els alemanys darrere nostre, dins els seus vehicles… No hi havia manera d’escapar-se… Recordo que anàvem descalços i que la primavera tot just havia començat. Eren els primers dies…
Vull oblidar…
Els alemanys anaven de casa en casa… S’emportaven les mares els fills de les quals s’havien unit als partisans… I les decapitaven al centre del poble… Ens ordenaven que ho miréssim. Dins una cabana no van trobar ningú, només un gat. Aleshores el van atrapar i penjar. Penjava de la corda, com si fos un nen…
Vull oblidar-ho, tot això…