«En comprendre que era el meu pare, els genolls em van fer figa…»

Colors, heus aquí el que recordo…

Tenia cinc anys, però ho recordo tot perfectament. La casa de l’avi era groga, de fusta. Darrere la palissada, sobre l’herba, hi havia troncs. La sorra blanca on jugàvem. Blanquíssima, semblava rentada. Recordo encara la mare, que ens portava a la ciutat, a la meva germana i a mi, per fer-nos fotografies. L’Elotxka plorava, i jo mirava de consolar-la. Aquest retrat s’ha conservat, i és l’única fotografia que tenim d’abans de la guerra… No sé per què, però l’associo amb el color verd.

Després, tots els meus records són negres… Si els altres, els d’abans, tenen una tonalitat lluminosa —el verd resplendent de l’herba, com una autèntica aquarel·la, la sorra completament blanca, la palissada d’un groc intens—, després tot es tenyeix de colors foscos: se m’emporten vés a saber on, m’ofego a causa del fum; al carrer hi ha les nostres coses: fardells i, no sé per què, una cadira… La gent plora. Camino llarga estona amb la mare pels carrers, arrapat a la seva faldilla. A tothom amb qui es troba, la mare repeteix: «La nostra casa s’ha incendiat».

Passem la nit a l’entrada d’un edifici. Tinc fred. M’escalfo les mans dins la butxaca de la jaqueta de la mare. Les puntes dels meus dits palpen una cosa freda: la clau de casa nostra.

I de cop i volta la mare no hi és. Desapareix, només queden l’àvia i l’avi. Tinc un amic, en Jénia Savotxkin, dos anys més gran que jo. En té set, i jo cinc. M’ensenyen a llegir amb els contes dels germans Grimm. L’àvia té el seu mètode d’ensenyament i, de tant en tant, em deixa anar una manotada humiliant sobre el front: «Tros d’ase!». En Jénia també me n’ensenya. Mentre llegeix el llibre, em mostra les lletres. Però el que més m’agrada és escoltar contes, sobretot quan l’àvia me’ls explica. La seva veu s’assembla a la de la mare. Una nit arriba una dona bonica i ens porta coses bones per menjar. Per les seves paraules entenc que la mare és viva i que lluita com el pare. Tot feliç, crido: «La mare tornarà aviat!». Vull sortir a tot córrer al pati per compartir la notícia amb el meu amic. I l’àvia em descarrega una corretjada al damunt. L’avi surt en defensa meva. Quan se’n van a dormir, agafo totes les corretges i les llanço dins de l’armari.

Sempre tenia gana. Vaig amb en Jénia al camp de sègol, que creix just darrere de les cases. Desgranem les espigues i ens mengem el gra. El camp ara és alemany… I també les espigues són alemanyes… Veiem un cotxe i toquem el dos. Justament darrere de la nostra reixa, un oficial amb uniforme verd i les xarreteres totes resplendents em barra el pas, m’etziba un cop amb una vara o una corretja. Paralitzat de la por, ni tan sols sento el dolor. Tot d’un plegat veig l’àvia. «Benvolgut senyor, torni’m el nét, per l’amor de Déu, torni-me’l». L’àvia fica els genolls en terra, davant de l’oficial. Aquest se’n va, jo jec a la sorra. L’àvia em porta en braços a casa. Moc els llavis amb dificultat. Després d’aquest episodi estic molt de temps malalt.

Recordo que pel carrer passaven els carros, molts carros. L’avi i l’àvia obren la reixa. Els refugiats s’instal·len a casa nostra. Al cap d’un cert temps emmalalteixen de tifus. Se’ls emporten a l’hospital, si més no això és el que em diuen. Poc després l’avi també es posa malalt. Dormo amb ell. L’àvia s’aprimava i amb prou feines caminava per l’habitació. Els veïns ens havien dit que a ells també els portaven a l’hospital. Tinc por: estic tot sol. Ja intuïa que, d’aquell hospital on havien portat d’entrada els refugiats i després a l’avi i l’àvia, no en tornarien. Era esgarrifós viure sol a casa; de nit, la casa em semblava gran i hostil. Fins i tot de dia era inquietant. El germà de l’avi em va portar a viure a casa seva. Vaig trobar un nou avi.

Bombardegen Minsk, i ens amaguem al soterrani. Quan surto a la llum, el sol m’encega i el brunzit dels motors m’ensordeix. Els tancs avancen al llarg del carrer. M’amago darrere d’un pal. De sobte miro i distingeixo sobre la torre una estrella roja. Els nostres! Torno d’una corredissa a casa: si els nostres han tornat, vol dir que també ha tornat la mare! M’apropo a la casa, al costat del porxo de l’entrada hi ha dones amb fusells, m’agafen pels braços i comencen a interrogar-me. A una d’elles em sembla reconèixer-la. Em recorda algú. Se m’acosta i m’abraça. Les altres dones esclaten en plors. Em poso a cridar: «Mare!». Després ja no sé què em passa.

Ben aviat la mare va anar a buscar a l’hospici la meva germaneta, que no em reconeixia: m’havia oblidat per complet. Per culpa de la guerra. I jo era tan feliç de tenir una germaneta de nou.

Torno de l’escola i trobo el pare, de retorn de la guerra, adormit al sofà. Mentre dormia, vaig treure els documents de la seva cartera i em vaig posar a llegir-los. Vaig entendre que era ell de debò. Em vaig quedar allí, mirant-lo fixament, fins que es va despertar.

Els genolls em feien figa…