«Rei de trèvols…, rei de diamants»

Quan una persona neix…

Al costat hi ha dos àngels que li atorguen el seu destí. Determinen quant de temps haurà de viure, si el seu camí en aquest món serà llarg o breu. Però, des de les altures, Déu ho veu tot i és ell qui envia els àngels per donar la benvinguda a la nova ànima. Per dir-li que Ell existeix.

Estimada meva… Pels ulls puc saber si una persona és feliç o no. No és que vagi aturant gent pel carrer per demanar-li: «Tu, jove i ben plantat, que puc fer-te una pregunta?». La gent acuita el pas sense detenir-se, i jo, enmig de la gentada, n’escullo un, com si el reconegués. Alguna cosa al cor m’ho diu, sento una mena d’escalforeta i les paraules flueixen. És gairebé un frenesí del llenguatge. Començo a parlar… Predic el futur. Tiro les cartes, en elles hi és tot: el que ha passat i el que passarà, com s’apaivagarà l’ànima, quan se n’anirà. Si tornarà allà d’on ha vingut, al cel. Les cartes ho mostren tot… L’home és orgullós, però el seu destí ja està escrit al cel. És ja un text…, que cadascú interpreta a la seva manera…

Nosaltres, els zíngars, som un poble lliure… Tenim les nostres pròpies lleis. La nostra pàtria és allà on vivim, on el nostre cor gaudeix, la pàtria per a nosaltres és en qualsevol lloc. En qualsevol part sota el cel. Això m’ho van ensenyar el meu pare i la meva mare… El carruatge sotraga, trontolla al llarg del camí i la mare em recita les nostres oracions. Canta. Tot és gris… El color del camí i el color de la pols… El color de la meva infantesa… Estimada, no has vist mai una tenda zíngara? És rodona i alta com el cel. En una d’aquestes, hi vaig néixer. Al bosc. Sota els estels. Des que duia bolquers no m’han fet mai por ni els ocells nocturns ni les bèsties. Vaig aprendre a ballar i a cantar davant d’una foguera. La vida dels zíngars és inconcebible sense cançons. Per a nosaltres, cantar i ballar és com parlar. Les nostres cançons tenen lletres tendres…, i funestes… De petita, no les entenia, fins i tot em feien plorar… Aquelles paraules…, s’esmunyen dolçament dins el teu cor i el sedueixen. Et bressolen. Et conviden a fantasiejar sobre el viatge. La llibertat. Un gran amor. No és per casualitat que diuen que els russos poden morir dues vegades: una per la pàtria i, l’altra, per les cançons zíngares.

Estimada meva, per què em fas tantes preguntes? De tota manera, t’ho explicaré…

Vaig tenir una infantesa feliç. Creu-me!

A l’estiu vivíem tots junts al campament. Érem una família. Sempre ens instal·làvem a la vora del riu. Prop d’un bosc, en un lloc molt bonic. Al matí els ocells cantaven i la mare també. Per despertar-me. A l’hivern, demanàvem a la gent que ens allotgés a casa seva, aleshores hi havia molta gent bona. Amb un cor d’or. Ens aveníem bé. Queia tanta neu, la primavera semblava no arribar mai… Ens ocupàvem dels cavalls, els zíngars prenen cura dels cavalls com ho fan dels fills. A l’abril… Per Pasqua, ens acomiadàvem d’aquelles bones persones que ens havien acollit per tornar a posar-nos en camí. El sol, el vent… Nosaltres vivim només en el present, la felicitat és això: algú que t’abraça a la nit i que els teus fills tinguin bona salut i estiguin ben sadollats. Aleshores tu et sents plena d’alegria. I demà serà un altre dia. Aquestes eren les paraules de la mare… La mare no s’ocupava gaire de la meva educació. Com que els nens són criatures de Déu, no cal amoïnar-se per ensenyar-los gaires coses, les aprendran sols.

Així vaig créixer… Una felicitat efímera. Felicitat zíngara…

Un matí em van despertar unes veus que parlaven. I cridaven:

—Ha esclatat la guerra!

—Quina guerra?

—Una contra Hitler.

—Deixi que lluitin entre ells! Nosaltres som lliures. Com els ocells. Vivim al bosc.

En aquell moment van arribar els avions… Van metrallar el bestiar del prat… El fum es va enlairar fins al cel… A la nit, quan la mare va tirar les cartes, li’n van sortir unes que van fer que s’agafés el cap entre les mans i que rodolés per l’herba de la desesperació.

El nostre campament es va aturar. No es movia. M’avorria. M’agrada la carretera.

Una nit, una vella zíngara es va apropar a la nostra foguera. Tenia el rostre cobert d’arrugues, com quan la terra s’asseca sota el sol. Jo no la coneixia, venia de lluny, d’un altre campament.

Ens va explicar:

—Van aparèixer un matí a cavall i ens van cerclar. Tenien bons cavalls, ben nodrits. Amb les crineres resplendents i els cascs sòlids. Mentre els alemanys esperaven muntats a les selles, els Polizei arrossegaven els zíngars fora de les tendes. Ens van arrencar els anells dels dits i les arracades de les orelles. Totes les dones tenien els lòbuls de les orelles ensangonats i els dits dislocats… Amb les baionetes van foradar els matalassos de plomes a la recerca d’or. I després van començar a disparar… Una nena els va suplicar: «Oncles, no disparin! Els cantaré una cançó zíngara». Van rompre a riure… Ella va cantar i ballar. En acabat, la van metrallar… A tot el campament. El van arrasar per complet. Van cremar les tendes. No va quedar ningú amb vida. Només els cavalls. I se’ls van emportar…

La foguera crema. Els zíngars callen. Jo estic asseguda al costat de la mare.

Al matí recollim les nostres coses: llancem fardells, coixins i pots dins el carro.

—On anem?

—A la ciutat —va respondre la mare.

—Per què a la ciutat? —Em feia pena abandonar el riu. I el sol.

—És una ordre dels alemanys.

A Minsk, ens van permetre de viure en tres carrers. Teníem el nostre gueto. Una vegada a la setmana, els alemanys es presentaven per passar llista: «Ein Zigeuner… Zwei…».

Estimada meva… Em pregunta com vam poder tirar endavant…

La mare i jo voltàvem pels pobles demanant almoina. Hi havia qui ens donava gra, hi havia qui ens donava blat. Ens convidaven a les seves cases: «Vine, petita zíngara, vine. Llegeix-me el futur. El meu marit és al front».

La guerra havia separat les persones. Tots vivien separats. En una llarga espera. Necessitaven esperança.

La mare predeia el futur… Jo escoltava: un rei de trèvols, un rei de diamants… Una carta negra: la mort. Una carta de piques. Un set… Un rei blanc: veig un amor apassionat… Heus aquí un rei de piques: un militar. Un sis de diamants: aviat emprendràs un viatge…

La mare surt alegre del pati, però pel carrer esclata en plors. És terrible dir la veritat a una persona: que al seu marit l’han mort, que el seu fill ja no és viu. Que la terra els ha acollit en el seu si… Són les cartes les que parlen…

Una vegada vam fer nit en una khata. No podia aclucar l’ull i, a mitjanit, vaig veure que les dones es desfeien les trenes llargues i endevinaven el futur. Cadascuna d’elles obria la finestra, llançava gra a la fosca nit i es posava a escoltar el vent: si la vesprada era tranquil·la, podien estar ben segures que l’home tornaria… Però si el vent udolava i picava contra la finestra, no pagava la pena esperar-lo, perquè no tornaria mai. Es va girar vent. I colpejava la finestra.

La gent no ens va estimar mai tant com a la guerra. En aquells moments difícils. La mare també sabia formular conjurs: ajudava tant a les persones com a les bèsties. Guaria vaques, cavalls. Els parlava en la seva llengua.

Corrien rumors que havien massacrat primer un campament, després un altre… I que als membres d’un altre els havien deportat a un camp de concentració…

Quan la guerra va acabar, estàvem plens de joia. En retrobar-nos, ens abraçàvem. N’havíem quedat pocs. I la gent va tornar a demanar que els llegíssim les cartes i els prediguéssim el futur. A la khata, sota la icona, hi havia el certificat de defunció del marit, però la dona, de tota manera, ens implorava: «Tira’m les cartes, petita zíngara! Potser s’han equivocat en redactar-lo i el meu home encara és viu…».

La mare tirava les cartes i jo escoltava.

La primera vegada que vaig endevinar el futur per mitjà de les cartes va ser al mercat, a una nena. L’esperava un gran amor. Li va sortir una carta afortunada. Em va donar un ruble. Li havia regalat felicitat, ni que fos per un instant.

A tu també, estimada, et desitjo tota la felicitat del món! Que Déu t’acompanyi! Explica el destí dels zíngars. La gent el coneix tan poc…

T’aves bachtalo… Que Déu t’acompanyi!