«Només vaig sentir el crit de la mare»

No oblidaré mai aquell dia… El primer dia sense el pare…

Tenia son. La mare ens va fer aixecar de bon matí i ens va dir: «Ha esclatat la guerra!». Hi havia altres coses a fer a part de dormir. Ens vam preparar per marxar. Encara no teníem por. Tots miràvem el pare, però ell estava tranquil. Com sempre. Era un funcionari del Partit. La mare ens va dir que cadascú havia d’agafar alguna cosa. Jo no sabia què agafar; la meva germana es va emportar la seva nina. La mare va prendre en braços el nostre germanet. El pare es va reunir amb nosaltres quan ja ens havíem posat en camí.

M’he oblidat de dir-li que vivíem a la ciutat de Kobrin, no gaire lluny de Brest. És per això que vam viure la guerra des del primer dia. No vam tenir temps d’organitzar-nos. Els adults gairebé no parlaven, caminaven en silenci o anaven a cavall sense badar boca. I feia molta por. Riuades de persones avançaven sense dir ni mitja paraula.

Quan el pare ens va encalçar, ens va tranquil·litzar una mica. El pare era el qui manava, perquè la mare era molt jove, s’havia casat amb setze anys. Ni tan sols sabia cuinar. El pare, en canvi, era orfe, i ho sabia fer tot. Recordo com ens agradava quan el pare tenia temps i ens cuinava algun plat bo. Per a tots era una festa. Encara avui penso que no hi ha res més bo que les farinetes de sèmola que ens cuinava el pare. Quant tros de camí havíem fet sense ell, com l’havíem esperat. No ens podíem imaginar que ens quedaríem sense el pare en plena guerra. La nostra família estava feta així.

Formàvem un gran comboi… Avançàvem a poc a poc. De vegades tothom s’aturava per mirar el cel. Buscàvem amb la mirada els nostres avions… Però endebades…

Cap a la meitat del dia, vam distingir una columna militar. Els soldats anaven a cavall i vestien uniformes acabats d’estrenar de l’Exèrcit Roig. Els cavalls semblaven ben nodrits. Eren robustos. Ningú no podia sospitar que eren sabotejadors. Estàvem convençuts que eren dels nostres. Estàvem molt contents. El pare va anar cap a ells… I aleshores vaig sentir el crit de la mare… El tret no el vaig sentir… Només el crit de la mare: «Aaah! Ai, ai, ai!». De debò era la veu de la mare? Sí! Recordo que aquells militars ni tan sols van baixar dels cavalls… Quan la mare es va posar a cridar, vaig arrencar a córrer. Tothom va fer el mateix… Corríem en silenci. Només sentia la mare cridar. Vaig continuar corrent fins que em vaig entrebancar i vaig caure enmig de l’herba alta…

Fins al vespre els nostres cavalls van restar allí, a l’espera. I vam tornar-hi quan ja s’enfosquia el cel. La mare estava sola i esperava. Algú va dir: «Mireu, els cabells se li han tornat blancs». Recordo que els adults van excavar una fossa… Després ens van empènyer, a mi i a la meva germana: «Aneu a acomiadar-vos del vostre pare». Vaig fer dues passes, però no vaig poder continuar. Vaig seure a terra. I la meva germaneta era al meu costat. El meu germà dormia, era molt petit, no s’assabentava de res. I la mare, que s’havia esvanit, jeia al carro; no ens deixaven acostar-nos-hi.

Així, cap de nosaltres va veure el pare mort. Ningú el recorda mort. Sempre que em ve a la memòria, vés a saber per què, el veig amb uniforme blanc. Jove i ben plantat. Fins i tot ara, que sóc més vella que ell.

A la regió de Stalingrad, on ens van evacuar, la mare treballava en un kolkhoz. La mare, que no sabia fer res, que no sabia llaurar un hort ni distingir la civada del blat, es va convertir en una treballadora de xoc. Nosaltres, com tots els altres, ens havíem quedat sense pare. Hi havia qui havia perdut la mare, un germà, una germana o l’avi. Però no ens sentíem orfes. Tothom ens compadia i prenien cura de nosaltres. Recordo la Tània Morózova. Havia perdut dos fills i vivia sola. Es privava de tot per nosaltres, igual que la nostra mare. Per a ella, érem uns estranys, però durant la guerra es va convertir en un membre més de la família. El meu germanet, quan va créixer, deia que no teníem pare, però sí dues mares: la de debò i la tia Tània. Així vam créixer: amb dues, tres mares…

Recordo també que ens van bombardejar més d’una vegada durant el viatge d’evacuació. Cada vegada corríem a amagar-nos. No corríem cap a la mare perquè ens protegís, sinó cap als soldats. Un cop el bombardeig acabava, la mare ens renyava per haver-nos allunyat d’ella. Però, de tota manera, tan bon punt començaven de nou els bombardejos, corríem cap als soldats.

Després de l’alliberament de Minsk, vam decidir de tornar a casa. A Bielorússia. La mare havia nascut en aquella ciutat, però quan vam arribar a l’estació de Minsk no sabia on anar. S’havia transformat en una ciutat diferent. Només hi havia runes…, i pols…

Estudiava ja a l’Acadèmia Agrícola de Gorétskaia… Vivia en una residència d’estudiants, érem vuit per habitació. Tots orfes. No ens podien assignar allotjaments individuals, perquè érem molts. No hi havia ni una habitació lliure. Recordo que a la nit tothom cridava… Passava que de vegades saltava del llit per anar a picar a la porta… Com si volgués tocar el dos… Les altres noies miraven de retenir-me. Aleshores esclafia el plor. I les altres feien el mateix. Tota l’habitació era un mar de llàgrimes. Però l’endemà havíem d’anar a classe, als cursos.

Una vegada, al carrer, vaig trobar un home que s’assemblava al pare. Era clavat a ell. El vaig seguir una bona estona. Després de tot, no havia vist el pare mort…