«Somiava que era filla única…, i que la mare m’aviciava…»
Maria Puzan, set anys.
Avui: obrera.
Perdoni, però quan recordo aquest episodi no puc… No puc… No goso mirar als ulls de ningú…
Van fer fora de l’estable les vaques del kolkhoz i van ficar dins la gent a empentes. I també la nostra mare. El meu germà i jo estàvem amagats entre els matolls: ell només tenia dos anys, però no plorava. I amb nosaltres també hi havia el nostre gos.
Al matí vam entrar a casa. La casa hi era, però la mare no. No hi havia ningú. Ens havíem quedat sols. Vaig anar a buscar aigua, havia d’encendre l’estufa, el meu germanet em demanava menjar. Als nostres veïns, els havien penjat de la politja del pou. Vaig anar a l’altra part del poble, on hi havia un pou amb aigua de font. Era la millor aigua, la que feia millor gust. I allí també hi havia persones penjades. Vaig tornar amb els cubells buits. El meu germanet plorava perquè tenia gana: «Dóna’m pa. Dóna’m un crostó». Una vegada fins i tot el vaig mossegar perquè deixés de plorar.
Així vam viure uns quants dies sols al poble. La gent jeia per terra morta o bé penjada. No teníem por dels morts, a tots els coneixíem. Després vam trobar-nos una dona que no havíem vist mai i vam esclatar en plors: «Deixi’ns anar a viure amb vostè. Ens fa por estar sols». Ens va fer pujar al seu trineu i ens va dur al seu poble. Tenia dos nens, a part de nosaltres. Vam viure junts fins que van arribar els nostres soldats…
A l’hospici em van regalar un vestit ataronjat amb butxaquetes. M’agradava tant que deia a tothom: «Quan em mori que m’enterrin amb aquest vestit». La mare era morta, el pare era mort i em pensava que aviat també jo em moriria. Durant molt de temps vaig esperar que la mort m’encalcés. Sempre plorava en sentir la paraula «mare». Un dia que em van esbroncar per alguna raó i em van castigar de cara a la paret en un racó, vaig fugir de l’hospici. Vaig escapolir-me’n moltes vegades per anar a buscar la mare.
No recordava quin era el dia del meu aniversari… Em van dir que n’escollís un qualsevol, el que volgués. És a dir, el que més m’agradés. A mi m’agradava la festa del Primer de Maig. Però vaig pensar: «Ningú no s’ho creurà si dic que he nascut l’u de maig, ni tampoc el dos, però si dic el tres, semblarà més creïble». Els aniversaris se celebraven un cop al trimestre, es preparava una taula amb te i bombons i s’entregaven els regals: per a les nenes, algun accessori per al vestit; per als nois, una camisa. Una vegada, un avi desconegut va venir a l’orfenat, ens va portar molts ous bullits i els va repartir entre tots nosaltres. Estava tan content de poder fer alguna cosa que ens agradés. Ni fet expressament, això va passar justament el dia del meu aniversari…
Jo ja era gran, però continuava enyorant tenir joguines. Quan ens n’anàvem al llit i tots s’adormien, treia les plomes del coixí i les contemplava. Era el meu joc preferit. Quan queia malalta, em ficava al llit i somiava la mare. Somiava que era filla única… I que la mare m’aviciava.
Vaig trigar molt a créixer… A l’orfenat tots els nens creixíem molt a poc a poc. Em penso que era així a causa de la tristesa. No creixíem perquè gairebé ningú no ens deia mai paraules tendres. Sense les mares, se’ns feia difícil créixer…