«Fins i tot l’havíem oblidat, aquella paraula…»

No sé si me’n recordo jo, o bé si va ser la mare la qui m’ho va explicar més tard…

Avançàvem per una carretera amb penes i fatigues. Se’ns feia molt difícil perquè la mare estava malalta i la meva germaneta i jo érem petites: la meva germana tenia tres anys, i jo, dos. Com ens en sortiríem?

La mare va escriure una nota amb el meu nom, cognom i any de naixement, me la va ficar a la butxaca i em va dir: «Vés-hi!», alhora que assenyalava una casa… Hi havia nens que corrien… Ella desitjava que m’evacuessin, que marxés amb els altres nens de l’orfenat. Li feia por que moríssim totes tres. Volia, si més no, que alguna de nosaltres se salvés. Jo hi havia d’anar tota sola: si la mare m’acompanyava, ens haurien fet fora a totes dues. Només acceptaven nens sense pares, però jo tenia la mare. Tot el meu destí es va decidir pel fet que no vaig mirar enrere en aquell moment. Si no, no l’hauria abandonat mai, la mare: com qualsevol altre nen, m’hauria penjat del seu coll vessant llàgrimes i ningú al món hauria pogut obligar-me a viure en una casa amb estranys. El meu destí…

La mare em va dir: «Vés-hi i obre la porta…». Així ho vaig fer. Però no van tenir temps d’evacuar l’orfenat…

Recordo una sala gran…, i el meu llitet arrambat a la paret…, i la sala estava repleta, plena de gom a gom, d’altres llits idèntics. Els llits els fèiem nosaltres, de bon matí, amb molta cura, escrupolosament. El coixí havia d’estar sempre al mateix lloc; si no, les educadores ens renyaven, sobretot quan uns senyors vestits de negre ens visitaven. Eren policies? Alemanys? No ho sé. Tot el que recordo són els seus uniformes negres. No recordo que ens fessin mal, però la meva por de rebre cops era ben real. I no recordo cap joc…, ni que féssim entremaliadures… Atrafegats, no paràvem quiets: endreçàvem, rentàvem, però allò era feina. No recordo res que fos purament infantil: riures…, capricis…

Ningú no era tendre amb nosaltres, però jo tampoc plorava per haver perdut la mare. Al meu voltant, ningú no tenia mare. Fins i tot l’havíem oblidat, aquella paraula. Oblidat!

El nostre règim d’alimentació consistia en el següent: per a tot el dia, una mena de poti-poti i un trosset de pa. A mi no m’agradava gens aquella sopa de pasta i donava la meva ració a una nena que, a canvi, em donava el seu tros de pa. Per això, ens vam fer amigues. Ningú no hi parava atenció, tot anava rodat, fins que una educadora es va adonar dels nostres tripijocs. Em van fer posar els genolls a terra… M’hi vaig estar sola molta estona…, en una sala gran i buida. Encara avui, quan sento «sopa de pasta» em vénen ganes de plorar. Em provoca basques. Quan em vaig fer gran, em preguntava d’on em venia allò, per què sentia repulsió envers aquelles paraules. M’havia oblidat del meu pas per l’orfenat…

Tenia setze anys, no, disset, segurament…, quan vaig trobar per casualitat l’educadora de l’orfenat. Hi havia una dona a l’autobús… La miro i sento que m’atrau com un imant, tant que em passo de parada. A aquella dona no la coneixia, no recordava haver-la vist mai, però de tota manera m’atreia. Finalment no em puc contenir, ploro com una criatura alhora que m’enfado amb mi mateixa: però quina mosca t’ha picat? L’observo com si fos un quadre que hagués vist fa temps, que se m’hagués esborrat de la memòria i que em vingués de gust tornar a veure. I sento alguna cosa íntima, fins i tot que s’assembla a la mare… Però qui és? No ho sé. I, per acabar-ho d’adobar, la ràbia i les llàgrimes m’ennueguen… Em giro, vaig cap a la porta de sortida i m’espero allà dreta, mentre ploro.

La dona, que ho havia vist tot, se m’apropa i em diu:

—Ànetxka, no ploris.

I jo, quan sento aquestes paraules, ploro encara més.

—Però si jo no la conec, a vostè!

—Mira’m millor!

—L’hi juro, no la conec! —crido i ploro desconsoladament.

M’ajuda a baixar de l’autobús:

—Mira’m bé i segur que te’n recordaràs. Sóc jo, la Stepanida Ivànovna.

I jo que em tanco en banda:

—No la conec, a vostè. No l’he vist mai.

—Te’n recordes, de l’orfenat?

—Quin orfenat? Em deu confondre amb una altra…

—No, l’orfenat, recorda-te’n… Jo vaig ser la teva educadora.

—El meu pare va morir, però tinc mare. Què s’empatolla, de quin orfenat parla?

L’orfenat l’havia oblidat, perquè aleshores vivia amb la mare. A casa nostra. La dona va amanyagar-me el cap amb tendresa, cosa que no va evitar que jo continués plorant a llàgrima viva.

Aleshores em va dir:

—Aquí tens el meu telèfon… Truca’m, si vols, si t’interessa saber coses de tu. Jo et recordo molt bé… Eres la més petita…

Va marxar. Em vaig quedar com paralitzada. Sens dubte, hauria d’haver anat a tot córrer darrere seu per fer-li moltes preguntes. Però no ho vaig fer.

Per què? Aleshores jo era una criatura feréstega, em comportava com una salvatge. Per a mi, les persones eren éssers estranys, perillosos, no sabia mantenir una conversa amb ningú. Passava les hores tota sola, parlant amb mi mateixa. Tot em feia por.

La mare no em va trobar fins l’any 46… Jo tenia vuit anys. L’havien deportat amb la meva germana a Alemanya. Havien sobreviscut i, des que havia tornat, la mare havia recorregut tots els orfenats de Bielorússia, gairebé ja sense esperances de trobar-me. Però jo estava a prop…, a Minsk. Pel que sembla, vaig perdre la noteta que la mare m’havia donat, així que em van inscriure amb un altre cognom. La mare va examinar totes les nenes dels orfenats de Minsk que es diguessin Ània. Va esbrinar que era jo pels ulls i l’estatura alta. Durant tota una setmana va venir a veure’m cada dia: de debò era jo la seva Ànetxka? Havia conservat el meu nom real, no me l’havien canviat. Quan veia la mare, m’envaïen uns sentiments incomprensibles i em posava a plorar sense raó. No perquè se’m despertessin records familiars, no; era una cosa ben diferent… Al meu voltant tothom deia: «És la teva mare! La teva mare!». I jo veia com es dibuixava un món nou davant meu: una mare! Com si una porta misteriosa s’obrís de bat a bat… Perquè jo no sabia res d’aquelles persones que els altres anomenaven «pare» i «mare». Jo tenia por, però els altres se n’alegraven. Tots em somreien…

La mare va fer venir la nostra veïna d’abans de la guerra perquè l’acompanyés:

—Ajuda’m a trobar la meva Ànetxka.

La veïna de seguida em va assenyalar:

—És ella, la teva Ànetxka! Agafa-la, no n’hi ha cap dubte. Té els teus ulls, la teva cara…

Al vespre, l’educadora em va venir a veure:

—Demà marxes, et vénen a buscar.

Em feia por…

L’endemà em van rentar i vestir. Tothom es mostrava amorós amb mi. Fins i tot la mainadera vella i rondinaire em somreia. Vaig entendre que era l’últim dia que passava amb ells, que s’estaven acomiadant de mi. De sobte, em van passar les ganes de marxar. Em van vestir amb tot el que la mare m’havia portat: les sabates, el vestit… Per això, ja em distingia de totes les meves companyes de l’orfenat. M’estava palplantada entre elles, com una estranya… I em miraven com si em veiessin per primer cop.

A casa, el que més em va impressionar va ser la ràdio. Aleshores encara no hi havia aparells. En un racó, hi penjava un plat negre que emetia sons. No li treia els ulls del damunt: el mirava mentre menjava, abans d’anar-me’n a dormir… Era el que més m’encuriosia: d’on venia la gent que hi havia allí dins? Com se les havien manegat per entaforar-se allà? Ningú no es va esforçar a explicar-m’ho, perquè jo era tan poc sociable! A l’orfenat m’havia fet amiga de la Tómotxka: m’agradava molt, era alegre, somreia sovint; el que és jo, no li agradava a ningú perquè no somreia mai. No vaig començar a fer-ho fins als quinze o setze anys. A l’escola m’amagava per somriure, no volia que ningú em veiés, em feia vergonya. No sabia relacionar-me amb les nenes de la meva edat. A l’esbarjo, elles parlaven de qualsevol tema, però jo no badava boca. Seia en silenci.

La mare em va treure de l’orfenat i, al cap d’un parell de dies, un diumenge, em va portar al mercat. Vaig veure un policia i vaig tenir un atac d’histèria. Aleshores em vaig posar a cridar:

—Mare, els alemanys! —I vaig marxar cames ajudeu-me.

La mare va anar darrere meu per atrapar-me, la gent s’aplegava al meu voltant, però jo no em podia controlar:

—Els alemanys!

Després d’això, no vaig voler sortir de casa durant dos dies. La mare em va explicar que aquell home era un policia, que la seva feina era protegir-nos i mantenir l’ordre al carrer, però jo no em deixava convèncer… Ni de bon tros! A l’orfenat vèiem alemanys amb abrics negres… Tot i que, quan ens extreien sang, ens duien a una habitació a part i allà anaven amb bata blanca. Però de les bates blanques no me’n recordava, el que no oblidava eren els uniformes…

A casa, no arribava a acostumar-me a la meva germana: una germana havia de ser algú proper, però a ella era la primera vegada que la veia i, per alguna raó, resultava que era la meva germana. Durant dies sencers la mare desapareixia a la feina. Al matí, quan ens despertàvem, ja se n’havia anat. Al forn hi trobàvem dos pots amb sèmola. Nosaltres mateixes ens servíem les farinetes. Tot el dia esperava la mare com si fos una cosa extraordinària, una felicitat especial. Però ella tornava molt tard, quan nosaltres ja ens havíem adormit.

Vaig trobar una nina o, més ben dit, el cap d’una nina. I me’n vaig encapritxar. M’omplia de goig, la portava amb mi del matí a la nit. Era la meva única joguina. Somiava una pilota. Al carrer tots els nens en tenien una, les portaven dins una xarxa especial, les venien així. De vegades els demanava que durant una estona me’n deixessin una…

Em vaig comprar una pilota a divuit anys, amb el meu primer sou de la fàbrica de rellotges. El meu somni s’havia fet realitat: la vaig portar a casa i la vaig penjar a una prestatgeria, dins la seva xarxa. Em feia vergonya sortir a jugar al pati, ja era massa gran; aleshores em quedava a casa i la contemplava.

Al cap de molts anys vaig voler trobar-me amb la Stepanida Ivànovna. Per mi mateixa, no m’hauria decidit mai a fer el pas, però el meu marit m’hi va insistir:

—Anem-hi tots dos plegats. Que no vols saber més coses de tu?

—És clar que sí! Però em fa por…

Vaig marcar el seu número de telèfon i una veu em va contestar:

—La Stepanida Ivànovna és morta…

No m’ho puc perdonar…