«Li feia por mirar enrere»
Jénia Belkévitx, sis anys.
Avui: obrera.
Era el juny del 1941…
Me’n recordo… Era molt petita, però ho recordo tot…
L’última cosa que em va quedar gravada a la memòria de la vida en temps de pau és el conte que la mare em llegia abans que m’adormís. Era el meu preferit: el conte del Peixet d’Or. Al Peixet, jo sempre li demanava alguna cosa: «Peixet d’Or, benvolgut Peixet…». I la meva germana petita també se li adreçava, però d’una manera diferent: «Abracadabra, per la voluntat del lluç de riu i d’acord al meu desig…». El que desitjàvem era passar l’estiu a ca l’àvia i que el pare hi anés amb nosaltres. Era tan divertit, el pare…
Aquell matí em vaig despertar de la por… La por d’uns sorolls desconeguts…
La mare i el pare es pensaven que nosaltres ja fèiem nones, però jo jeia al costat de la meva germaneta només fent veure que dormia. Ho vaig veure: el pare cobria la mare de petons, li besava la cara, les mans, i em va sorprendre, perquè no l’havia vist mai besar-la així. Van sortir al pati agafats per la mà i vaig córrer a la finestra: penjada del coll del pare, la mare no el volia deixar anar. El pare se’n va desempallegar i va marxar a tot córrer, però ella el va atrapar i va mirar de retenir-lo una altra vegada, li cridava alguna cosa. Aleshores jo també em vaig posar a cridar: «Pare! Pare!».
La meva germana i el meu germà petit Vàssia es van despertar. I la meva germaneta, en veure que jo plorava, es va posar a cridar també: «Pare!». Tots vam córrer a l’entrada: «Pare!». En veure’ns —ho veig com si hagués passat ahir—, el pare es va cobrir la cara amb les mans i se’n va anar cames ajudeu-me. Li feia por mirar enrere…
El sol m’il·luminava la cara. Feia un dia tan bo… Encara avui em costa de creure que aquell matí el pare marxés a la guerra. Jo era molt petita, però em sembla que era ben conscient que el veia per última vegada. Que no el tornaria a veure. I jo era tan petita…
Aleshores se’m va quedar gravat a la memòria que per a mi la guerra és quan el pare ja no hi era…
En acabat, recordo: un cel negre i un avió negre. La mare jeia al costat de la carretera amb els braços esbatanats. Li suplicàvem que s’aixequés, però ella continuava ajaguda. No es posava dreta. Els soldats van embolcallar la mare amb una lona i la van enterrar a la sorra, allà mateix. Nosaltres cridàvem i imploràvem als soldats: «No enterreu la nostra mare en aquest forat. Quan es desperti, ens n’anirem amb ella». Escarabats grans pul·lulaven sobre la sorra… Me’n feia creus: com s’ho faria la mare per viure sota terra, amb aquells escarabats. Com podríem tornar-la a trobar? Com ens reuniríem tots plegats de nou? Qui escriuria al pare?
Un dels soldats em va preguntar: «Com et dius, nena?». Me n’havia oblidat… «Petita, quin és el teu cognom? Com es diu la teva mare?». Jo no me’n recordava. Ens vam quedar al costat del túmul on jeia la mare fins la nit, fins que ens van recollir i ens van fer pujar a un carro. El carro era ple de nens. El conduïa un vell que s’aturava a recollir tots els nens que veia pel carrer. Vam arribar a un poble desconegut on uns estranys ens van distribuir per les khates[1].
Vaig estar molt de temps sense poder parlar. Només mirava.
Després recordo que va arribar l’estiu. Un estiu lluminós. Una dona que no coneixia m’acariciava el cap. I jo em posava a plorar. Vaig començar a parlar de nou… A parlar de la mare i del pare. Del pare que havia fugit de nosaltres, sense ni tan sols mirar enrere… De la mare que jeia a terra… I dels escarabats que pul·lulaven per la sorra…
La dona m’acariciava el cap. En aquells instants vaig adonar-me que s’assemblava a la mare…