XXVI

Fa una estona que guaito el paper sense escriure-hi. Durant aquest recorregut per la meua vida, com en una volada damunt les estones de glòria i els camins d’amargura, m’he reconegut en tot, i no obstant això, a punt d’endreçar els papers m’he fet una pregunta estranya. Qui sóc jo?

Em dic Agustí. De xic i de jove era conegut a Olp com a fill de la Llucieta i del Simó; de gran, per uns quants, era a París el cuiner de l’hotel Durvan. Vorejo els setanta i, a hores d’ara, gairebé no em coneix ningú. Sé que conservo una bona alçada. A la pell tinc el record de les pigues que, en altre temps, a l’aire lliure es tornaven descarades; de tant tapar-les, ara són com un retrat deslluït per la pols. I encara tinc aquella mena descreguda de cabells, un bon tros domats per tants dies de pinta i de colònia, però a ningú no se li passaria pel cap de dir-me vermell, que se m’han tornat blancs del tot. Només els ulls conserven el color torrat, el de sempre. Tot això coneixent, em demano qui sóc i no tinc resposta.

La meua existència no val més que la d’una llamborda d’aquest carrer on visc ni la d’un glop d’aigua de La Noguera i ja no parlaré d’un determinat arbre, qualsevol és bo, amb les arrels que l’ajunten a terra i l’ombra que les seues fulles fan. I no obstant això, s’hi assembla.

També sé que m’enyoro. Ara mateix a París trobo en falta la puresa de l’aire, el veïnatge de les muntanyes i del bosc, la bonior sense fi del riu incansable. Quan sóc a Olp, on vaig néixer, o a Rialp, sento recança de l’anonimat que tinc als carrers de París, dels seus sorolls diversos, de la meua cuina. A Olp sóc el francès i a París no sóc d’enlloc o d’aquí mateix.

El cas d’enyorament més extraordinari que jo conec és el dels parents americans. Passada la guerra, el germà Pere de padrina Marcel·la va tornar a Olp amb la seua dona. Per més que van estrenar casa i que duien les alforges plenes, aviat van trobar-se estranys on havien nascut. Tenien els fills casats a l’Argentina, un reguitzell de néts i encara, per si fos poc, trobaven a faltar aquella esplanada polsegosa que, de tant en tant, s’arrugava en una onda. A Sort, davant la vida miserable de després de la guerra, morta padrina i la majoria de parents de la seua telerada, s’enyoraven de la Pampa. Tot m’ho va contar la meua mare quan va ser a París, i avui jo he pensat que, quan es devien trobar a l’Argentina, assecada la saliva dels petons i de les explicades, devien tornar a enyorar-se del Pallars. Foradats pertot, els corcs devien deixar-los buits com avellana cucada.

Em sap greu, ara que l’he conegut tan bé, que anys abans l’enyor no m’hagués tret de la rutina. Hauria pogut ser que salvés el lligam que m’acostava al meu germà. Potser perquè no el vaig enyorar el vaig perdre. Ara estem massa fets, tots dos. I això em fa pensar que una persona gran es pot comparar a un guisat.

A la matèria tendra de la infància s’ha afegit la sal dels dies, l’aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copeta de vi ranci de les experiències, la picada —all, julivert, ametlles, pa torrat— de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la salsa de les alegries, uns quants bolets, els pensaments que no s’han fet realitat. I a sota la cassola, sempre el foc, la vida. Ara fluix, que no es cremés; més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una mà apaga.

Fa dies que la Claire em demana els fulls escrits. No sé quina força m’atura de fer-los a bocins; deu ser la mateixa que em priva de donar-los-hi. Quin misteri s’amaga darrere les paraules? És que la filla deixarà d’estimar-me si desvetlla algun secret en llegir-les? Tinc un fil de por, que em fa nosa, com un punt de basta en una vora ja acabada. O potser és que el temps de recordar ha agafat vida i se m’ha fet company. A l’hora d’acabar, m’espanta quedar-me tot sol.

Tal com ara m’ho miro, m’hauria valgut més no treballar tant. També hauria volgut navegar.

Juliol 1987 - Agost 1988