XXIV

El temps de tardor és molt curt a muntanya. Encara l’herba té un baf d’humitat, que pot arribar la rufera del port i dur la primera gelada. Les fulles dels clops, de les freixeres i dels bedolls no tenen per molt temps aquells colors grocs i rojos o acarbassats. El fred les asseca amb un viatge i aviat cauen a terra i s’hi barregen. Només els pins conserven la verdor, fins al dia que la neu els posa una capa blanca al damunt. L’hivern arriba aviat i s’ha d’arreplegar aquella manta més complida i els mitjons gruixuts, de llana, d’aquella que pica i amb què també es feien les samarretes per reviscolar la pell del pit i de l’esquena.

Sempre era jo qui m’acostava a cridar el Paco per anar a fer un tomb o per enraonar una estona mentre ell s’acabava de treure la feina dels dits. Però vet aquí que un dia, que era al cap de casa repassant les eines de paleta del meu pare, es va presentar. Jo vaig sentir que havia vingut algú i quan havia baixat al pis, ja vaig conèixer la seua veu. Vaig arribar a la sala, i ell enraonava amb mare. Venia molt content perquè el seu pare el deixava anar a veremar a França. Per fi podria estar un temps sense enganxar-se a la cadira i treballant a l’aire lliure com a ell li agradava. Sort n’havia tingut que, qui li havia proporcionat d’anar-hi era un parent de la seua mare, si no, potser el pare no hi hauria consentit. La persona que tenia per la mà reunir la gent del terme per anar a la verema era Solanell de Rialp. Parlava patuès i s’encarregava de fer els tractes amb els «mesiès» gavatxos i distribuir els homes del seu grup per les vinyes. A canvi, cada treballador li donava un tant del total que havia guanyat. Serien gent de Vilamur, de Braní, de Montenartró, de Sort, d’Altron, de Rialp, d’Enviny i d’Olp.

«He pensat que tu Agustí hi voldries venir», va fer Paco. «Prou!», i mirant cap a la meua mare. «Què hi dieu?». Ella va fer: «Cap a on van?». «Cap a la banda de Sant Girons». «Em sembla que el teu oncle s’està en un altre poble, però igual és. Si hi vols anar, Agustí, allò que et guanyaràs».

I vam sortir per dir al seu parent que comptés amb jo per anar a veremar.

Acabada la feina de pagès, abans que la tardor comencés als calendaris, vaig anar a la verema per primer camí. Érem una collada de més de quinze homes i jo era entre els més joves, però no el més xic de tots. Hi havia dos bessons de Montenartró que només tenien dotze anys i no es desapartaven ni un instant l’un de l’altre. El més gran era Cisco de Rodela, que feia més de deu anys que hi acudia, ja hi havia anat amb el meu oncle. També era fill de Roní. La majoria érem cabalers que buscàvem el fruit d’uns quants jornals per no ser mal vistos a la casa de l’hereu. La terra no era prou abundant per a tantes boques. Igualment passava amb els animals que, o servien per treballar o es venien per guanyar uns quants cèntims. La moneda no sortia d’enlloc més.

El camí es feia tot a peu. El temps que s’hi emprava no el comptàvem. Vam anar per Llavorsí, cap a la Guingueta i Esterri. Vam trobar un altre grup que també hi anava; però, com que portaven un altre cap de colla, no ens vam ajuntar. Hi va haver un anar i venir de rialles grasses i de paraules xocants entre tots dos.

«Solanell, que vas a aviar amb tanta colla?». Anem a prendre la fresca que ací davall hi fa calor. Hi havia rivalitat perquè qui primer arribaria podria triar la vinya on pagaven millor, i els darrers s’haurien de conformar amb el que trobaven, o anar més lluny.

Avançàvem sense enraonar gaire, amb berena per unes quantes menjades i amb alguna peça de roba dins del nostre farcellet.

Abans de sortir, Solanell havia donat instruccions, i una era que ningú no dugués vi perquè no hi hagués baralles ni perdéssim la força abans de temps.

«Pertot arreu hi ha fonts d’aigua boníssima i no haureu de patir set!».

El Cisco duia un vasull per beure. Com que va dir que era tan senzill de fer, tothom va voler-ne tenir. Vam esperar una parada que no era lluny d’un bosquet de bedolls. No sé pas si avui me’n sortiria. Es tallen tres trossos d’escorça de bedoll igualats i, entre tots tres, es va confegint una mena de got amb quatre cantonades romes. I encara s’hi fa un maneguet llarg per poder-lo arribar on calgui, i així salves els peus de la mullena. Va molt bé, sobretot quan l’aigua surt fregant la penya i a l’hora d’arribar a terra fa una basseta massa prima per agafar-ne sense enterbolir-la.

Sota la direcció del Cisco, tots vam fer d’aprenents per una estona, i, quan vam tornar a emprendre camí, cadascú portava un vasull penjat del farcell o de la cintura.