XXXIII

L’amo de la casa de Gerri, on havíem anat a segar després de Sort, era un home xocant i alegre. Era vell pels anys, però a la feina, passava al davant de tots i donava mostra de ser traçut i treballador com un de jove. Ben al contrari de Guerau que es mirava com treballàvem des de sota una freixera i sense desemparar la bóta. D’aquell amo de Gerri, a qui deien Taro, vaig aprendre unes quantes coses. Però n’hi ha una que recordo més que cap altra.

Era l’últim dia de segar a la seua propietat. El tros estava si fa no fa a la meitat; al nostre darrer, les lligadores no deixaven espigues esgarriades. En aquella casa s’hi veien moltes dones, entre filles i nores, també n’hi havia de llogades com nosaltres. Així doncs, avançàvem de pressa. Encara hi hauria sol que ja tindríem la feina acabada. Això, en comptes de fer-nos peresa, semblava venir a donar-nos aire. Vet aquí que, quan faltava només una quarta part del tros, l’amo va començar a animar-nos. «Anem segadors, escapcem bé que matarem la cuca!». Ningú no va respondre a la seua veu, però una mena d’ardor em va recórrer tot i vaig afinar els meus gestos per estalviar temps, desitjós d’acabar la feina. I ell continuava. «Vigileu segadors! Avui la matarem i farem festa». I encara. «Pareu compte que no s’escape. Ara sí que l’agafarem. Vigileu que no s’escape!».

Ajudat pel seu hereu, Taro continuava cridant. «Atureu la cuca, no fos que s’escapés». Cada camí els crits es feien més forts i les lligadores reien i esvalotaven. Els segadors dúiem un vaivé frenètic i alguns s’havien destapat dient alguna paraula com: «Au, anem!» o «Matem-la!». Fins que només va quedar un petit redol d’espigues. Aleshores vam fer rotllana i vam deixar reposar les falçs i els volants a terra per mirar com el vell Taro les segava, fins que només va quedar-ne un grapat. En aquell instant va parar-se. El seu fill va demanar la bóta i de mà en mà va arribar allí en el temps de dir «amèn». Tots érem al seu voltant quan va agafar l’últim floc d’espigues i va tallar-lo. «Ja la tenim!» —va dir. I aleshores va fer un crit agut com si fos el renillar d’un cavall. Una xicota va acostar-li un vencill i ell va lligar el floc. Aleshores el fill va passar-li la bóta i el vell va regar les espigues amb el vi. El color granat rebotava per damunt del groc esvaït de la palla i dels grans. De seguit tothom va posar-se a enraonar. Els xiquets que fins aquell moment havien espigolat, saltaven i s’acaçaven. La bóta passava de mà en mà i quan tothom va haver begut a pler, Taro va posar el floc mullat damunt d’una garba. «Au, seguiu-me tots cap a casa que farem un bon sopar!». No cal dir quina alegria sentíem caminant cap al poble, cap a casa Taro. Pel camí vam trobar-nos d’altra gent que anava i venia. Fins i tot jo, que mai no havia vist tal cosa, deia entre els altres: «Hem mort la cuca!». I tots responien amb paraules alegres d’enhorabona.

Arribats a la casa, va sortir a rebre’ns una padrina, eixerida encara, que de seguit vaig saber que era la mestressa gran. Duia la pitxella a la mà i així que entràvem, anava abocant-nos beure als gots que una minyona repartia. Era un vi fort, gairebé ranci, que cremava l’animeta. Sort vaig tenir-ne que lleu van servir el sopar, si no, l’escalfor de la beguda m’hauria pujat al cap. Va ser un sopar abundant i bo. Semblava que l’amo es volia lluir per celebrar el final de la sega. Des del cap de taula va parlar amb una veu entelada. «Mentre Taro sigui valent, en aquesta casa sempre es matarà la cuca».

En acabat de sopar van fer ball a l’era. Jo estava mig atordit de tant menjar i beure, i de sobte vaig atalaiar-me que tenia a tocar una de les lligadores que havia vist al tros. Devia ser uns quants anys més gran que no pas jo. Sense el mocador al cap, se li veien uns cabells ondulats i més flonjos que l’herba tendra. Va mirar-se’m alhora que em parlava. «D’on ets?». «Sóc d’Olp». «Com te diuen?». «Agustí». «I a tu?». «Jo em dic Rosa. Vols que ballem?». No vaig saber dir que no, va semblar-me que els peus no m’arrossegarien. Però prou que vaig bellugar-me i la música ben prest va temperar-me tot. La Rosa tenia un cos tou que despertava els meus sentits. Vam ballar tots els balls, i havent acabat el soroll, sense dir-me res, va estirar-me de la mà i va endur-se’m pels carrers foscos, no gaire lluny de casa Taro. Sempre seguint-la, vaig pujar a un paller. No hi veia, però l’olor i el trepig no els podia confondre. Allí va guiar-me pel seu cos i jo vaig sentir el meu com una brasa que no tingués pes. Un gran plaer em va filtrar per tota la pell i tots els racons. Va ensenyar-me amb molt poques paraules, ja que el meu instint l’entenia de seguit.

Aquella nit de festa es va destapar per a mi el secret llargament perseguit, i va ser-me una pluja mansa de les que alimenten i netegen la gleva, sense soroll.

La claror del matí va atrapar-me descurt en un petit paper. La xicota no hi era. Espantat de veure’m així a la llum del dia, vaig vestir-me en un no res i abans de baixar per una petita escala de fusta, vaig recollir un mocador que hi havia entre la palla. No sabia si ella l’hi havia deixat a posta o bé l’hi havia caigut. Vaig sortir sense fer soroll i de fora estant, vaig mirar-me la casa. Fent unes passes pel carrer, de seguit vaig orientar-me. Al cap d’uns instants, vaig fer cap a casa Taro i encara la colla dormia, però a la cuina, les dones traginaven, fent foc i endreçant les eines del sopar.

Abans de marxar vaig preguntar a la mestressa jove.

«D’on és la lligadora que es diu Rosa?». Se’m va mirar de dret als ulls i vaig sentir un foc que m’avançava per les galtes.

«Que jo sàpiga de Rosa no n’hi havia cap».

Tan senzillament en vaig perdre el rastre.