VII

El meu oncle Ambrosi era, aleshores, un home d’una quarantena d’anys. Va venir ben afaitat i vestit amb elegància. Fins que no vaig tenir-lo al costat, no vaig atalaiar-me que jo anava fet un trinxeraire i que abraçar-me no havia de fer-li molla de goig. Fos com fos, ell va estrènye’m fort entre els seus braços i jo vaig recordar l’olor de net. Portava els cabells molt ben tallats a les temples on li feien com una ombra grisa; i en canvi, damunt del front se li veia una tofa abundant, repartida per una clenxa i pentinada llisa. El nas i les galtes retiraven a la fesomia del meu pare, però el que va sobtar-me de debò, va ser que jo aixecava un trosset més que no pas ell. Sense que pogués saber del cert què era, alguna cosa va cridar-me l’atenció de seguit. Passada una estoneta, vaig pensar que només enraonava amb la veu i la mirada. Al punt ho vaig tenir. El meu oncle a penes feia gestos, i quan es movia era amb una determinació certera i sense escarafalls. Més tard hauria de conèixer que aquell és un dels senyals de les persones educades amb molt mirament o que, amb voluntat enorme, han après a pujar un escaliró de la societat.

Contràriament al que jo esperava no va omplir-me de preguntes. Només va interessar-se per la salut dels familiars i per si jo havia rebut maltractes. Vaig explicar-li els fets dels dies últims i ell només movia les parpelles. Tot seguit va fer-me saber que, des de feia uns anys, el seu amo passava els hiverns a la ciutat, a Béziers. A la propietat, hi feia fred, i s’hi avorria. Justament l’altra setmana s’hi havien d’instal·lar i seriem nosaltres dos qui passaríem al davant. «Crec que també em serà fàcil trobar-te una feina, perquè no t’hagis de sentir cap càrrega». Vam callar uns instants. Després, ell va tornar a enraonar. Jo no havia de patir, que de quartos, no li’n faltaven i tot allò que feia era amb molt de gust.

Havent-me enraonat així, va semblar que s’havia tret un pes de sobre i va mirar-me com si en aquell instant ens acabéssim de trobar. «Et recordava més clar de pell i amb els cabells rogencs. I molt més jove». Deia somrient. Tenia un accent tot estrany, de tant temps com devia fer que no enraonava el català. Em mirava i ja només vaig atinar a dir-li que no ens havíem vist des del casament de Conrad. Després vaig callar, recordant que aquell dia li havia agafat una mica de quimera perquè, en comptes dels nuvis, ell havia estat la toia de la festa. I més tard vaig fer: «Quan em puga rentar com cal, potser tornaré a aclarir-me». I tots dos vam riure.

Va parar-se davant d’un cotxe, i va obrir el portaequipatges perquè hi deixés la motxilla. Després va obrir-me la porta i ell va asseure’s al meu costat, i va engegar. «És d’en Michel», va dir. I després va fer un somriure com si només fos per a ell, i va afegir: «l’amo».

Els dies a Béziers van ser bons. Treballava de manobre, em guanyava la vida i el meu oncle Ambrosi m’era com un germà gran. Des del primer dia m’havia ensenyat el francès. «Sense saber-lo no pots anar» m’havia dit. I jo m’espavilava tant com podia. Les primeres paraules em semblava que no me n’havia d’eixir. Com si la llengua se m’entrebanqués quan volia dir-les, però a pleret vaig anar trobant la jeia del francès.

Quan va arribar l’amo, jo ja em defensava una mica tot sol. Michel era un home no gaires anys més gran que l’oncle. Una mica taboll, però elegant i refinat. Duia les mans amb un anell cada una, rellotge i polsera d’or. Era el primer camí que jo ho veia portar a un home. Es comportava més com un amic que no pas com un manaire. A jo em deia «le petit Gustí» al consonant de com cridava l’oncle. Ell va explicar-me que, quan s’havien conegut, com que els companys de verema li deien Brosi, en Michel només li havia afegit l’accent francès. L’anomenava Brosí.

Un dia, quan ja portava a la vora de tres setmanes a Béziers, vaig sentir que l’oncle i el Michel es discutien i entre les paraules que vaig entendre hi havia el meu nom. Però no va ser allò que va gelar-me, sinó el to dominant amb què el meu oncle enraonava. Quan al vespre vaig tornar de la feina, l’oncle estava tot sol i va dir-me que m’havia de parlar. Vaig anar a seure al seu davant i va començar a fer marrada dient com estava content d’haver-me pogut ajudar, de com havia estimat sempre el meu pare… Jo prou veia que li costava molt de dir-me el que m’hagués de dir i em vaig menjar la partida. Però, abans que poguéssim continuar la conversa, va sentir-se la porta i ell va botar de la butaca on seia. En Michel va entrar amb l’abric descordat, avançava pel passadís tarambanejant i parlant. Se li sentia la gatera per l’ensum. El meu oncle va córrer a treure-li l’abric i va menar-lo al sofà. Mentrestant l’altre es debatia entre una xerrameca entortolligada, esquitxos de rialles i singlots. Quan va tenir-lo ajagut, va treure-li les sabates i se’m va girar per dir-me que ja enraonaríem una altra hora. I jo vaig retirar-me a l’habitació.