XXIX

No havia viscut sempre en un ambient molt senzill. La necessitat, al meu voltant, ordenava una vida sense guarniments. No calia doncs, que ningú em posés dalt d’un altar el sentit pràctic, perquè era l’única manera d’alenar que jo coneixia. Això no obstant, vaig aprendre que la pobresa, barrejada amb aquell sentit, podia rebregar els records i trastocar els costums.

El Conrad i la Pia s’havien arreglat l’habitació dels meus pares, que era la més gran i la que tenia el llit més bo. Allí on sempre havia dormit Conrad, s’hi va quedar la meua mare. Tinc present el sobresalt que vaig rebre el primer dia que vaig veure la meua cunyada sortint del dormitori gran.

La meua mare sempre havia fet les coses sense moure soroll, anava al seu aire i era freqüent que deixés estar una feina a mitges per acudir a l’hort a collir alguna verdura o per passar per casa dels seus pares a fer una mirada a la padrina i encara, molts camins, per marxar al prat a portar deu hores i a ajudar. Quan tornava a casa, acabava d’estendre la roba o d’apariar l’escudella o de fer els llits. Havent dinat, solia aprofitar la llum que entrava per la finestra de la sala i s’hi acostava la cadireta baixa i s’asseia a cosir. Quan li semblava, escurava les eines que havien quedat damunt la taula. Un ramat de camins, s’havien ajuntat a l’aigüera els plats del sopar amb els de migdia.

La jove era feinera i endreçada. No deixava racons per recosirar ni coses distretes damunt dels mobles. La llenya de fer foc va posar-la en una pila ordenada com si fos una paret. Jo vaig anar, durant un temps, perdut entre l’abans i l’ara. Buscava el barret de palla que feia uns instants havia deixat damunt la taula i el trobava, soc de jo, al penjador del costat de l’entrada. La Pia semblava voler posar fre al nostre no parar compte amb les coses.

Un bon dia vaig trobar la meua mare pentinada amb un monyet al clatell. Els seus cabells ondats feien notar els ulls de color torrat semblant a l’aram, però també marcaven com se li havien xuclat les galtes i l’abandó en què quedava la barbeta tota xica, al capdavall de la cara. Era veritat que els darrers anys s’havia deixat. Els cabells li arribaven al començament del coll, però així i tot, veure-la canviar ajudava a destarotar-me.

La casa xica va agafar perfils clars en totes les habitacions, en la sala-menjador, fins i tot al cap de casa, d’on havia volat la pols de la mateixa manera que algunes eines rovellades i trossos de fusta que el meu pare solia guardar per si s’havia d’apariar una gàbia o un pastell o vés a saber què. Començava a trobar-me en falta abandonant el gec a l’entrada o deixant les sabates grosses davant del foc. Pacientment, la meua cunyada em recordava sense paraules quin era el cau de cada cosa, quan ella les hi tornava. Aquella xicota revinguda i morena que feia quatre dies que havia vingut a viure amb nosaltres, semblava conèixer millor que ningú tots els topants de la casa. I jo, a pleret vaig anar-me sentint un estrany, perquè va arribar el moment en què quan retirava una cadira del costat de la taula per descansar-hi em feia càrrec que l’havia mogut del seu resguard i caldria tornar-la-hi.

No entenia com ningú no es queixava d’aquells canvis. Em mirava el meu germà que continuava sense estar-se quiet sinó les hores de menjar. Ell no semblava haver notat cap diferència. La meua mare no feia cap comentari. Anava d’una banda a l’altra fent la mica de feina que trobava i ben aviat, sortia. Un dia vaig voler parlar amb ella. «Mare, jo em trobo estrany a casa. Compteu que penso que faig nosa, que esgarrio totes les coses del seu punt». Ella va mirar-me i va somriure amplament abans de parlar. «Cada persona té la seua manera de fer i la Pia és més curiosa que ta mare». «Però, abans era diferent. Jo feia servir les coses sense recordar-me que en aquell mateix moment les trastocava». Aleshores va dir-me que tot allò eren coses de poca importància, que el que valia era que el matrimoni visqués bé. Em va doldre no trobar-la agermanada a la meua queixa i encara vaig envergonyir-me d’haver-li’n parlat. Potser per això, em va sortir una cosa que no havia rumiat abans i que no era de llei que jo la digués. Ho vaig fer sense mirar-me-la. «Quan vulgueu, ja us podeu desfer el monyo que us han apanyat. Així sembleu una padrina». Va quedar-se callada el temps de dir amèn, però ja me n’havia sobrat per penedir-me de les meues paraules, encara que no gosava piular. Si hagués estat agra o m’hagués renyat, no hauria sofert tant dany, però va arribar-me una resposta mansa, un pèl trista.

«Agustí, la Pia va pentinar-me com ara veus, però li dono la raó perquè jo anava descabellada. Pentinada així o d’una altra manera, quan ells tinguin un fill seré padrina».

Havíem enraonat a la meua habitació. Ella, asseguda en un extrem del llit, i jo, fent passes de la porta a la finestra. En acabat de parlar s’havia alçat i jo m’havia quedat quiet mirant com se n’anava. Li hauria volgut dir que em perdonés, demanar-li quin era el meu lloc a la casa xica. No en vaig ser capaç. Aleshores, vaig estirar-me al llit i vaig tancar els ulls. En realitat, com tots els joves, buscava conèixer el meu lloc al món.