XXV

Cisco de Rodela era un gegant. Espigat igual que un paller, massís com un tronc dels grossos, estirava uns braços que semblaven poder atènyer arreu. Les mans se li veien descomunals i mirar-li els peus feia vergonya. En contrast, tenia un temperament mans. No enraonava gaire més que el just per valdre’s, i la seua veu passava, entre tots, sense sobresortir. Prou que se li abanderava el cap enmig dels altres!

Potser per l’encongiment de primerencs que dúiem Paco i jo entre els més joves o perquè ell se m’havia acostat per dar-me noves de casa Sentit, dels padrins meus, el cas era que molts camins, Cisco, Paco i jo anàvem de costat sense fer-nos nosa. Ell va contribuir que nosaltres ens trobéssim iguals dins de la colla. A l’ombra de la seua còrpora jo em sentia protegit com a sota d’un roure ufanós. Un retall ara, un altre més endavant, va contar-nos com ell havia anat a veremar de bon principi. El primer camí, amb el seu pare i el segon any, tot sol. Havia dit que, d’aquella manera, era pena de la vida, perquè només una torçada podia esgarrar-te el viatge i fer-te fracassar els cèntims que havies pensat treure’n. Encara que no s’hi guanyés tant, més valia anar amb Solanell i formar comparsa.

Lleu vam endinsar-nos per corriols de muntanya que estalviaven camí. Vam pujar molt. De dia buscant l’ombra, perquè el sol cremava, i remullant-nos els polsos a les fonts o glopejant l’aigua freda que retornava. Al cap d’unes quantes hores havien quedat enrere les freixeres i després els pins. Només hi havia les petites mates i l’herba baixa, clapada de rocs esparsos que teníem avís de no alçar, perquè si un escurçó s’hi amagava, quan el veies ja t’havia picat. Vam quedar-nos a passar la nit en una borda de pastors, i amb un altre dia, abans que el sol hagués arribat a la posta, ja érem a França sinó que en re no es notava. La mateixa terra ens aguantava amb la seua pols on deixàvem la marca de l’espardenya; l’aigua també era fresca i igual de clara.

Molt més senzillament que jo no pensava, Solanell va fer tracte, i vam entrar en un paller gran per acomodar-nos. Van donar-nos sopar, i lleu vam colgar-nos per passar la nit. L’endemà a punta de dia ens durien a la vinya. Estava tan rendit, que vaig adormir-me enraonant amb el Paco. Aquell cansament era feliç perquè el meu cos s’agermanava amb tot el que em voltava: companys, sarró, cel i la dolçor pessigollera del paller.

Els dies primers de veremar aniria mort de fatic. El cap espès del sol i la coïssor de les mans, que, tallades, s’emmelaven amb els grans oberts de les penges. Seguia com un ninot, sense voler decaure, però si no hagués estat pels meus companys fins el menjar m’hauria deixat perdre perquè rodava desmanegat a l’hora de plegar. Només quatre dies o potser algun més. Després vaig eixorivir-me, sobretot d’ençà d’un matí que va ploure a desdir i va vagar-nos d’estar a cobert i també de reposar bon trosset més. Del setembre, només quedaven uns quants dies i ja feia més fresca, entre l’una cosa i l’altra, vaig anar-me posant a to. D’aquella feta vaig conèixer que havia de parar compte amb el sol. Paco havia estat més valent i no estava tan fet com jo a l’aire lliure, però havia tingut l’encert d’endur-se d’Olp un barret de palla. Després de la missa, diumenge, vam quedar lliures, i tots vam voler conèixer el poble, que era a mitja hora de la propietat on treballàvem. Tot va semblar-nos més endreçat que a casa nostra. Com que érem colla, vaig entrar a la taverna amb tots els altres i gràcies que el Cisco em vigilava de cua d’ull, no vaig engatar-me. No era delit del vi sense mesura, sinó que així que buidava el got, tornaven a omplir-me’l sense que me n’atalaiés.

Aquell va ser un dia gloriós per al meu amic Paco, perquè un dels gavatxos va treure un acordió i el tocava amb gràcia. Va dir-nos si volíem ensenyar-li una tonada de la nostra terra i lleu vam tenir el Paco amb l’instrument als dits i, tan eixut que resultava enraonant, la música el tornava generós i deia molt sense obrir boca.