XV

Quan vaig sortir del vagó, amb tots els ossos cruixits, va semblar-me que era a Béziers i que per força trobaria el carrer on havia viscut amb el meu oncle i amb el Michel. El mateix m’ha passat d’altres camins. M’arriba al pensament la il·lusió, com un àngel que em protegeix, però actuo segons la realitat crua, perquè, a l’instant precís que sento la carícia del que voldria, sé que és mentida, només una pampalluga d’esperança.

Vaig treure, doncs, el paper on duia l’adreça de la Lídia Ceferill, i vaig mostrar-lo a una dona que passava. Ella no sabia pas on era. Va afegir que no hi vivia pas, en aquell barri. Em costaria molts dies entendre com era de gran París i per què a cada parell de paraules posaven un «pas», al costat. Vaig preguntar a un home vell i només recordo una veu molt aguda que va ensenyar-me el camí. Havia tingut molta sort, perquè aquell carrer era a prop de l’estació.

Davant d’una porta gran, de pis antic, em vaig sentir encongir i encara la bona estrella em faria favor. Va obrir-me una xicota, en qui vaig endevinar de seguit la germana del Martí.

«Lídia Ceferill?». Va respondre en francès i vaig sorprendre’m. Vaig explicar-li qui era i d’on venia, i el cas que m’havia passat amb el paquet del seu germà. Ella va escoltar-me sense bellugar-se i vaig pensar que m’anava a tancar la porta als morros, perquè jo havia barrejat el català dins del meu francès esquifit. Em mirava fixament i quan vaig parar d’enraonar, només em va dir: «Passa», i va tancar la porta. Aleshores va guiar-me cap a una cuina gran on hi havia un taula al mig. Em va signar una cadira i va dir-me si tenia gana o set. Des de l’esmorzar no havia tastat res, però només vaig arronsar les espatlles.

Mentre m’apariava un tros de formatge amb pa, em va vagar de mirar-la. Tenia una traça decidida com el seu germà, però no era de bon tros tan ferrenya ni espigada. Duia els cabells molt curts com la infermera de l’hospital de Lleida, i els tenia foscos, però no tan negres com el Martí. En allò que li retirava més era en els ulls, com la mateixa nit de negres, i en la barbeta, rodona, que li feia un clotet al mig. Però d’aquests detalls, me’n vaig fer capaç més endavant, perquè, aquell dia, la pell no em tocava gaire a la carn.

Com si tingués pressa, va afegir un got de llet a tocar del plat i jo, tot ho vaig fer passar sense bufar, alhora que procurava respondre amb veu clara les preguntes que, mentrestant, ella m’anava fent. Sempre més em va parlar en català. Es coneixia que de bones a primeres, l’havia agafat per sorpresa.

El més important que va dir-me era que només havien passat dos dies des que havia rebut carta de son germà, i que ella mateixa, sabent on parava, havia anat al Cafè de l’Etoile a dir que no els calia guardar la feina de cambrer.

S’havia acomodat en una cadira davant per davant d’on era jo. Quan vaig acabar de menjar i beure, de seguit va escurar plat i got, va eixugar-los i va tornar-los dins de l’armari alt d’on feia una mica que els havia tret.

«Demà mateix puc preguntar si ja han llogat algú».

«Porto l’adreça d’un amic del meu oncle».

Vaig ensenyar-li. Després de llegir-la, va riure per primer camí, i la cara se li va assimplir, com si s’hagués tornat una nena.

«Si trobes feina en aquest hotel, no et caldrà plànyer haver perdut la plaça de “L’Etoile”!».

«És bon establiment?».

«No és de luxe però és un hotel de clients que no estalvien».

Aleshores em va explicar com s’hi feia cap. En acabat de dir-me els tramvies i les parades, jo vaig demanar-li si podia anar-hi caminant. I va fer: «hi tens mitja hora llarga!». Aleshores m’ho va indicar i jo vaig apuntar el nom dels carrers per on havia de passar, darrere el full de l’adreça. Vaig alçar-me.

«On penses dormir?».

«Potser…».

«Aquí hi ha una cambra dels mals endreços i compto que mademoiselle no s’hi oposarà si li dic que ets parent meu. Ara és massa tard per anar a demanar feina».