XV

La canalla estàvem tips de sentir els marrameus de les parelles de gats que, després d’empaitar-se pels llosats, acabaven encavallant-se. Un camí, recordo que era ben xic, havia vist la Viola enganxada a un altre gos i m’havia amoïnat pensar que no se’n podria desfer. Veient que la gent gran, en comptes de separar-los, passaven de llarg rient entre dents, havia sentit fàstic. Al cap del temps, la Viola havia cadellat. Jo havia trobat, entre les seues potes, una colla de cadells amb el pèl enganxós, que li tustaven el ventre per amorrar-se als seus mugrons, i m’havia quedat mirant com ella els llepava, el cos pansit, els ulls vigilants.

Una nit, quan ja m’havia posat al llit, el meu pare va cridar-me perquè la vaca havia de vedellar i calien mans. Em vaig vestir en una esgarrapada i vaig baixar a l’estable. Mare i Conrad agafaven fort les potes de l’animal perquè el meu pare ajudés a sortir el vedell. Jo aguantava el llum perquè s’hi poguessin veure. Si mirant aquella sangarrera vaig resistir, va ser perquè de tant en tant aclucava els ulls i em deia «Agustí, et necessiten». Ja creia que la vaca no n’eixiria d’aquell pas, quan les coses van començar a anar de pressa. Fins aleshores tots havíem callat, atents cadascú a la seva feina, però quan va treure el cap, vam esclatar amb crits d’alegria. Després d’un embolic de potes, la vaca havia desocupat del tot i ben prest s’havia cuidat del seu vedelló. Es veia tan eixerit que semblava que estava a punt de córrer pel prat.

«Ja ets un home Agustí» m’havia dit mare mentre tornàvem a casa per reposar. Jo li havia preguntat com havia estat que se li fes aquell vedell a dins de la panxa, i ella m’havia dit que feia tants mesos que l’havien dut al toro. I res més.

Jo volia saber com ho feien les persones d’ajuntar-se i si patien o era una vergonya ja que ningú no en volia parlar, i un altre dia ho vaig demanar al meu germà. «Encara no ho saps?» reia. «Un dia et direm tota la gramàtica parda». Un altre més que se n’anava, rient, i jo em quedava frisant per saber allò de què feien un misteri.

Des d’aquella feta, estava convençut que el meu germà em posava una mirada d’escarni al damunt i no gosava tornar-li a preguntar el mateix.

Vaig acudir al Paco i va dir-me que el que sabia de cert era que quan un home i una dona s’ajuntaven, l’home li feia sortir sang. No vaig voler saber res més, ni el meu amic va fer cap gest per afegir-hi una altra paraula. Tots dos havíem quedat tristos, com aplanats sota la mateixa garrotada.

I tal com m’havia dit un dia la meua mare, que les coses naturals no fa cap falta ensenyar-les, així ho vaig haver de conèixer tot sol, quan a ningú no ho preguntava.

Ja he explicat que el meu amo era bevedor. De tant en tant es posava ben xauat i pel poble en tenia fama, fins i tot corria de boca en boca algunes peripècies seues com la de la cabarrada. La Tureta me l’havia contada. Una nit de lluna plena sortia pet de la taverna i va confondre la llum que omplia el carrer de Mig amb el riu. Anava amb un tal Bernat, company de la brisca i del xau. Guerau s’havia aturat tot dient: «Mecagoncrizto Bernat quin riu que baiza! Ezpera’t, is zaltaré io primer». Va fer un bot i va anar de cap contra un dels pilans del porxo. «Recrizto, xiquet quina cabarrada! No zalteziz paz que et mataríz». Es veu que quan s’empetava li arribaven els bons sentiments.

La nit que ara contaré no me la va explicar ningú, sinó que la vaig viure jo. Era una nit de primavera, estona feia que la Magdalena, la Tureta i jo havíem anat a dormir. Recordo que em va despertar un cop sec, però em vaig regirar a la palla i em disposava a agafar el son un altre camí, quan vaig sentir la veu de l’amo cridant-me i renegant. Vaig alçar-me a obrir la porta del paller i vaig veure’l que passava de llarg amb el pas no gaire ferm. La candela que duia a la mà feia ziga-zagues de llum a la paret. No sabia què fer. Ell ja no em cridava sinó que feia una mena de brunzidera com si es sermonés ell mateix. Vaig veure com enfilava cap a on hi havia les habitacions de les dones i vaig seguir-lo. Va passar per davant d’on dormia la Magdalena i va semblar-me que posava més compte a fer soroll. En aquell punt, la paret feia cantonada i em vaig quedar mirant-lo des d’allí. Va entrar a l’habitació de la Tureta i el meu cor va començar a batre. De seguit vaig sentir que ell brunzia més fort i que ella es queixava. Vaig avançar. La porta havia quedat ajustada i es veia el llit. Tota la roba estava per terra i em va semblar que ella estava atordida. Jo em sentia com si fos de fusta. No hauria gosat fer un pas més, però tampoc no podia refer els últims que havia donat. Cridant, va barbotejar que li fes abaixar els pantalons, i ella va obeir a l’acte. En canvi, amb una sarpada seua va fer apujar la camisa d’ella, i aleshores es va deixar anar damunt seu tot enraonant. «Ia etz una vella Tura, una vella».

Em va sorprendre com aquell home que havia tingut treballs d’arribar fins allí, es vinclava damunt la dona amb un impuls fort i alhora compassat. L’espelma damunt la calaixera feia amb els dos cossos una ombra de gegant que s’estenia per la paret i el sostre. Lleu es va quedar quiet damunt d’ella. «Ah!, tu em coneizes Tura, tu zí que em coneizes!».

Vaig entendre que era l’hora de marxar i ho vaig fer d’esma. Quan vaig passar per davant de l’habitació de la Magdalena el cor em va fer un salt. Hauria dit que la porta s’havia mogut. Amb aquell tapatge…

Vaig caminar de pressa fins al meu jaç i tota la nit vaig donar tombs a aquella escena que els meus ulls acabaven de mirar. Mentre ella l’havia tingut damunt no s’havia queixat, i ell s’hi havia amansit. Al final li havia enraonat sense aspror, gairebé amb afecte. Jo no havia vist la sang.