X

Va arribar el dilluns i pare va acompanyar-me. Duia la roba dels diumenges posada, i a la mà, un farcell xic amb una muda i alguna cosa de menjar a dins. Trescava sense cansar-me i després d’aquells dies de turment, em trobava deslliurat i fins alegre.

El meu pare va esperar l’estona última per alliçonar-me. «A estudi ja saps què s’ha de fer. Creure i apamar bé els llibres amb els ulls. Els frares ja es cuidaran que no t’encantis. A Guerau has de saber tractar-lo des del primer dia. Vol la raó per sobre de tot. Dóna-la-hi sempre, encara que coneguis que és lluny de tenir-la. Si un dia es despacienta, calla fins que li hagi passat del tot la quimera. En canvi, si té ganes de gresca, riu però només fes-ho després d’ell. No t’has de refiar mai pensant que tens guanyada la seua confiança», i va acabar: «Si ho fas així, en aquella casa no hi patiràs gaire».

Ja feia una estoneta que es veien les cases de Rialp, atarterades a la mateixa banda del riu. Tot el que pare m’havia dit em semblava senzill, però hi havia una cosa que no havia acabat de pair. Ell havia parlat de frares. Aleshores li’n vaig preguntar. Em va dir que el col·legi on aniria era regentat per una congregació de frares paüls que feien la primera ensenyança del seminari i al mateix temps, instruïen els minyons que hi volguessin anar. Els qui entraven al col·legi amb la intenció de ser capellans, s’hi estaven interns dia i nit, i els altres com jo, només hi anaven al matí, perquè a la tarda era quan feien la doctrina i els feien aprendre llatí. «Ara bé, hauràs d’anar cada dia a missa i d’oracions per dir no te’n faltaran», va acabar.

Abans d’entrar al poble, quan només quedaven uns passos per arribar a les cases del raval, pare va dir que féssim un mos. Allí vam esmorzar enmig d’una quietud molt gran i tot seguit vam encaminar-nos cap a casa Guerau que era al carrer de Mig, a tocar de la plaça de Dalt. Ens va rebre una xicoteta rossa que va acollir el meu pare com si fos de la família. De seguida vaig endevinar que era la Magdalena, la filla de Guerau, perquè n’havia sentit parlar. Vam passar a una sala mitjana on hi havia un foc ben abrandat i penjada dels cremalls, una d’aquelles peroles grosses completament negra de l’estalzí on devia bullir la calderada per a les bèsties. A la vora hi havia una dona que a jo em va semblar vella. Anava vestida fosca i tenia els cabells grisos. Va acostar-se, i, després de fer uns compliments al meu pare, em va resseguir de cap a peus amb uns ullets clars que no s’adeien gens amb la seua roba. «Aquest xic no pot amagar que té part de casa Sentit de Roní». «S’assembla al meu pare i a la Llúcia». «A fe que sí!». I mirant-se’m encara, «tens gana, minyó?».

«No senyora». La dona va posar-se a riure i la xicota, que no s’havia perdut paraula, també s’hi va afegir.

«Jo només sóc la mossa gran, la Tureta, sinó que com que aquesta criatura es va quedar sense mare…».

«Veig que l’amo no hi és» va fer el meu pare tot trencant de conversa. Van dir-nos que no havia de tardar, però que mai no se sabia, i aleshores van determinar que quan m’hagués acompanyat a l’estudi dels frares, ell tornaria a la casa, i quan jo hagués acabat, també hi faria cap. Vaig sortir amoïnat perquè em semblava que tot sol no ho havia de trobar, i quan ho vaig dir al meu pare, ell, que no passés pena i que m’hi fixés. Tot el carrer de Mig dret avall, i aleshores torçar una mica a la dreta. Algunes persones van parar-nos per saludar el meu pare i sempre em deien quatre coses. Com si s’haguessin posat d’acord, em sentia repetir que estava fet un mossàs o tot un home i que segurament no tardaria a guanyar-me el pa.

Encara vaig rumiar per què li havia fet tanta gràcia que digués senyora a la Tureta i com ella havia barrejat la queixa amb l’alegria.

La porta d’aquell col·legi era més gran que la de l’església d’Olp, i quan vaig sentir el soroll de la clau que obria a l’altre costat va agafar-me una mena de regirament als budells. L’home que ens va fer passar, tenia la cara xuclada i ens va mirar sense bellugar ni una pestanya. Va escoltar què deia el meu pare i va fer que esperéssim. Érem davant d’un pati quadrat i, tot al voltant seu s’alçaven unes parets aclarides per unes finestres xiques. No se sentia ni una veu, re que trenqués la quietud.

Al cap d’una bona estoneta va venir l’home d’abans seguint un frare vestit amb una sotana negra.

El porter va agafar-me pel colze i va indicar-me que el seguís; el frare va quedar-se amb el meu pare. Jo estava tan atordit que ni adéu no li vaig dir. El porter va guiar-me per aquell pati, i després, per dos corredors que es tallaven, i a l’extrem del segon va trucar en una porteta, i quan vaig haver entrat, vaig ensopegar amb les mirades d’una dotzena o més de bordegassos com jo, que estaven asseguts en taules de dos. Dret a davant seu, vaig veure un frare petit d’alçada i de cara rodona que em va manar que em posés «al pupitre del final». Mai no havia sentit aquella paraula però vaig entendre que era la taula. El porter se’n va anar i aleshores aquell mestre va demanar-me que digués el meu nom, els anys que tenia i d’on era. I jo: Agustí Ribera Galà. Onze anys i d’Olp. Aleshores va preguntar-me si ho sabia dir en castellà. I jo: «Agustín Ribera Galà. Once años y d’Olp». Vaig sentir tot de rialles i compto que va ser perquè la ce del castellà no l’acabo de mastegar bé i si no hi penso, la dic com una essa. «Onse».