XLIII

Des que m’havia despatxat de casa Guerau i fins l’any 1933, en què em tocaria marxar a fer el soldat, cada hivern m’havia estat a Olp, d’una manera si fa no fa continuada. I allí encara, vaig cabdellar la meua vida, independent a la família i a les amistats.

On trobava mare i padrí, allí era casa meua. Procurava no passar gaire per davant de la casa xica, que quan ho feia m’urpava una mena de tristor com si algú m’hi hagués privat l’entrada per sempre més, i no era això. Era jo que no em sabia veure traspassant aquella porta.

Per al meu amic Paco encara era l’acordió la seua inclinació més gran, però ja no remugava de l’ofici de sastre. Es guanyava els durets cosint i s’havia posat a festejar una xicota del poble. Per això, encara que continuàvem l’avinença, a ell no li vagava gaire de passar temps tots dos junts.

Aleshores, hauria de reforçar un lligam molt prim que jo ni sabia que el tingués perquè l’havia fet mirant sempre des de baix. Vull dir, la relació amb mossèn Joan.

Segurament ell s’ho havia fet venir bé per dir-me que a la rectoria hi havia quedat un llibre meu de quan ens feia repassar llatí, i m’havia indicat que hi entrés a recollir-lo, qualsevol dia havent dinat. Aquell tràmit que jo hauria volgut deixar de banda, però no gosava, o complir-lo amb una esgarrapada, perquè no durés gaire, havia estat el començament d’una petita inclinació. I compto que les coses havien anat així perquè ell havia deixat pel final allò de tornar-me el llibre; primer, m’havia convidat a fer un gotet de vi bo i m’havia ensenyat un aparell de ràdio que tenia.

Aquell artefacte em va engrescar. En acabat de les notícies, van posar música i el mossèn va deixar-me sol una estona. Quan va tornar, duia el llibre a les mans i jo vaig alçar-me com enxampat en falta. «Tornaràs demà a escoltar les notícies?» em va dir. I així ho vaig fer cada dia. I d’escoltar-les passàvem a parlar-ne i s’anava teixint una franquesa entre els dos que ni que m’ho haguessin jurat. Des de casa mossèn Joan, una tarda d’abril, escoltaria la proclamació de la república. Encara feia fred a Olp.

Em sobtava que la meua mare s’estranyés d’aquella confiança. Jo crec que fins i tot n’estava recelosa. Deia que al mossèn se li havia agrejat el caràcter i que quan sermonava des de la trona, s’enfadava sovint, i deixava la gent aclaparada sota el tro de la seua veu. Jo li deia que era ben al contrari, em semblava més suau que quan jo era xic, ara bé: un pèl amarg i molt cansat. «Potser està malalt». Mare insistia: «mossèn Joan no és el d’abans, allò que ho fa no ho sé cap. Tu no li notes la fúria, perquè no pares mai al poble. Haurís hagut de ser a missa el dia que va demanar que compréssom la butlla…». Mare estrafeia la seua veu i procurava que li sortís grossa, semblant a la del mossèn. «Hi ha qui diu que de butlla no en vol… No en vull, no en vull… està bé! Però aquells que diuen: “en la butlla no hi crec”, aquells són bèsties irracionals!!!». I tornant a la seua veu, mare va dir-me que semblava que fins les antostes de l’església havien tremolat mogudes pels seus crits… En canvi, jo havia tornat a missa per la seua amistat, encara que mai més no em confessaria ni menys combregaria.

L’hivern, llarg com era, amb neu i gel tants dies, també marxava i deixava una mena de nyonya als ossos per tantes estones com ens havíem estat a la vora del foc.

Des de l’any 30 en que el Cisco me n’havia ensenyat, cada primavera em posava una temporada de talpaire. Quan acabava l’aclarida d’aquelles bèsties, em llogava a la sega i més endavant, si podia, a dallar i a recollir l’herba. A la tardor, tornava a posar metzines pels forats i a buidar talperes, i de seguit anava a la verema. Fora de l’hivern, tot l’any me’l passava errant d’una banda a l’altra. Hi havia setmanes que cada nit havia dormit sota un llosat diferent. D’aquella corrua de treballs, l’únic que duia ben sol era el de redreçar els prats talpinats. El Cisco no havia tornat més per la banda d’Olp. Segurament era una manera de deixar-me la feina perquè jo me’n croqués els guanys.

Així com al col·legi el color dels cabells i de les pigues m’havia valgut el sobrenom de vermell, aquell mig ofici de matar talpes me’n va valer un altre.

Va escunçar-se que un dia, a la plaça, havia sentit com s’explicaven unes dones i una, per assegurar-se de qui li parlaven, havia demanat: «quin Agustí, el taupaire?». I d’aquella hora estant, molts camins havia sentit que era així com m’anomenaven. La canalla amb respecte, o amb una unça de por. «Mira, passa el taupaire». I se’m feia estrany sentir-ho. Potser perquè, darrere d’aquella paraula, encara hi havia aquell home fosc que de xic m’havia fet esfereir.