Peirene simply fell in love with the narrative voice of this beautiful love story. A voice totally free of anger and bitterness, a voice of someone who just tried to ride the waves to her best ability. It's a calming and rare voice in these times of recessionary gloom.

Of course, a voice needs substance. Here you go: loss, love, life, guilt, hate, history, war and death. This little book covers it all, including an entire century and a complete life. When I finished reading it I felt as if there was nothing more to say.

Admittedly, on the surface it sounds like any old country side story. The Catalan Pyrenees at the beginning of the last century: 13-year-old Conxa is sent to live and work for her childless aunt in another village. Years of hard work follow. Eventually she finds love and happiness with Jaume. But the civil war causes havoc and Conxa moves to Barcelona. It is here that she, now an old woman, sits down to tell us her story.

We’ve heard such a story before, you say? Well, what Maria Barbal has managed to do with Conxa’s voice has few parallels in modern literature. She created the voice of a perceptive person but with no formal education. As a result she can’t use modern jargon. Instead she allows individual scenes to come to life making the reader see what, sometimes, Conxa herself does not understand. It’s a poetic, timeless voice, down to earth and full of contradictory nuances. It’s a voice that searches for understanding in a changing world but senses that ultimately there may be no such thing. She’s worth a listen.

El dibuix del jardí de l’hospital on dos soldats ferits s’estan curant porta una dedicatòria: «A l’amic escocès». La va escriure un noi nascut en un poble del Pirineu i està adreçada a un brigadista de la Guerra Civil Espanyola. Tant l’un com l’altre contribueixen a fer memorable aquesta novel·la. Assistim a la infantesa i la joventut del Benet, al seu ampli ambient familiar, a com renuncia a la ciutat i, acabada la guerra, a una carrera artística. També, a la seva gran història d’amor i a l’amistat, que ha crescut forta en moments difícils i s’alça per damunt dels anys. El George ens assabentarà del que encara ens faltava conèixer de tots dos i llavors, com si fos un arbre, s’adona que ha posat les arrels a la terra de l’altre.

L’Emma és una dona jove. En no sentir l’amor del seu marit, la vida se li fa insofrible i, després d’abandonar la família per Denis, l’home amb qui viurà una intensa, breu, aventura amorosa, acaba al carrer. Decebuda i desorientada, sense res que l’empenyi a continuar, pensa en el passat i en tot el que l’envolta. Recuperar la seva filla es convertirà en el motiu fonamental, quasi l’únic, que la mou a tornar a la normalitat. La lluita d’una persona per retornar l’equilibri a la seva vida i per recuperar la filla és la base d’una història que té un impuls narratiu originat en fets reals. Una novel·la sobre la recerca del desig de viure.

Dues nenes, la Ramona i la Mireia, de famílies ben diferents, coincideixen als anys seixanta a la mateixa escola al barri del Poblenou de Barcelona; quan se separen per continuar estudiant, l’una a la Universitat, l’altra en una acadèmia del barri, no esperen que els seus camins tornin a trobar-se. Els altres personatges —el Rossend, l’Anna, el Tomàs, el Manuel, el Joan, la Lolín, la Isolda— dibuixen amb elles un entramat de relacions, vinculades al context social i polític dels anys vuitanta i noranta fins a l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia a Moscou el 2006.

De vegades passem anys de rutina i, en un instant, la nostra vida canvia. Un descobriment, una girada, que apareix com a crucial, i el present brilla i fins ens enlluerna. Cada un dels arguments que conté La pressa del temps ha enxampat l’autora i ha captat el seu interès fins a afermar-lo amb un bon ham de paraules, seguint cada personatge en la seva aventura. La mirada hi és maliciosa, dramàtica, irònica; a hores, tendra i, sovint, un flaix poètic irromp en l’aventura dels personatges, amb una claror densament humana.

L’Agustí neix en una família pagesa en un poble de muntanya. Com que no n’és l’hereu, es dedica a diverses feines, entre les quals la caça de talps amb metzines. La fi de la Guerra Civil l’aboca a una precària existència a França, que canvia de signe quan aprèn l’ofici de cuiner. Segona obra del conegut cicle novel·lístic de Maria Barbal ambientat al Pallars, que comença amb Pedra de tartera, Mel i metzines recrea la pagesia amb el personal vigor de l’autora, i s’endinsa en les dificultats de l’amor fraternal i el sentit de la vida.

La Rita espera fer-se gran per entendre el món i la seva mare. De jove, procura aproximar-s’hi, sempre cercant-ne la tendresa. En aquesta novel·la, la Història no és una protagonista directa, però les preguntes d’una filla, les respostes que la vida li va oferint són un focus que la il·lumina. Des de la trajectòria d’una família com moltes, un temps —la guerra civil, la dictadura, els moviments d’oposició, la transició a la democràcia fins als nostres dies— queda dibuixat pels seus efectes en els personatges. No és fàcil assimilar que algú s’ha instal·lat en la pena com en un país. Entre el Pallars i Barcelona, la Rita Albera procurarà viure amb tot allò que hi és bo —l’amistat i l’amor— buscant reconciliar-se amb una herència injusta.

Amb Pedra de tartera, Maria Barbal va debutar com a escriptora, l’any 1985. La novel·la ens explica en primera persona la vida d’una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l’adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d’una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills). La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l’abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l’allunyament de l’entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana).

Cinc narracions curtes urbanes enllaçades per uns tènues lligams: en totes elles trobem un personatge que porta ulleres de sol i una parella de germans bessons. Els temes que s’hi tracten ens fan endinsar en tots els casos en el més íntim de l’ànima dels protagonistes, per descobrir-hi racons de sentiments insospitats. Al capdavall ens adonem d’un altre tema comú: en totes aquestes petites històries hi apareix el tema de la dificultat de les relacions humanes (en la majoria dels casos, relacions de parella) a través de l’explicació de fragments de la vida dels personatges.