VI

He rebut carta de la Claire. Està molt contenta i em pregunta com van les gravacions en solitari. M’anima a continuar. Em diu que en Pierre ha escoltat dues cintes i que està d’acord amb ella. Una pel·lícula seria el millor. Encara no saben que en comptes de gravar, escric. Avui tinc ganes d’avançar, els dies últims m’enyorava i em preguntava què estava fent a Rialp i escrivint.

A fora fa molt fred, però no em sé estar al llit quan són més de les vuit. Moltes hores de la nit les passo en vetlla. Trobo a faltar el soroll dels cotxes que em bressoli? En aquesta habitació, hi estic calent. Mentre baixo a esmorzar me la netegen i em fan el llit, i quan pujo, ho tinc tot a punt per posar-me a escriure. Sovint alço els ulls a la finestra i miro els llosats negres que tants anys he enyorat. Veig l’església i li trobo un aire confiat com si mai no pogués enrunar-se.

Durant la guerra van anar avall moltes antostes. Allò que semblava fet per sempre es tornava pols en una bufada.

Tornant-hi a pensar, jo recordo la guerra com l’època d’estar malalt i de fer viatges.

Sortint de Palamós, les carreteres anaven plenes. Es deia que era perillós arriscar-se per mar. Hi havia el «Canarias» vigilant. Tot era ple de farcells carretejats per gent amb l’ai al cor. Jo seguia la corrua a tocar dels altres cinc. M’allunyava de casa sense pensar que tant hauria de tardar a tornar-hi. Aquell camí passaria a França sense que m’esperés cap verema. Seria una llarga marxa, acompanyats per la fam i la por, pel fred i els rumors. Recordo que, havent passat la frontera, superada l’ànsia de morir atrapats, va despertar-nos violentament el cuc de la gana. Un dels meus companys va dirigir-se a un gendarme i li va fer senyals, acostant-se les mans a la boca, d’on podríem menjar, i ell va respondre-li «Là bas, là bas» i així vam anar avançant. Jo guardava dues monedes de plata que m’havia donat mare abans de marxar i aleshores vaig recordar-me’n. Un altre duia alguna coseta de valor i tot reunit vam aconseguir dues barres de pa, d’aquelles tan llargues, en el forn d’un poblet.

Tampoc no se m’ha oblidat la ciutat d’Elne. Quan la nostra corrua va travessar-la, la gent d’allí s’arrecerava a les vores a mirar-nos passar. De sobte vaig veure una dona grassa que sortia d’una casa amb un gran cistell. Duia davantal i un mocador damunt dels cabells, lligat a sota de la barba. No tinc memòria de la cara ni se si li vaig veure, però jove no ho era. Va acostar-se als que caminàvem i va repartir deu o dotze barretes amb bacallà fregit, a dins. Jo vaig poder arreplegar-ne una, un tresor.

Aquella mateixa nit ens destinarien a un descampat a Saint Cyprien. Ben junts els sis, amb tota la roba posada i sota les mantes de l’exèrcit republicà, vam dormir encara a Catalunya, però sota l’autoritat del govern francès.

De bon matí, encara estàvem ajaguts, el xicot del meu costat em va dir que guardava una bossa de llenties, però que per menjar-nos-les, hauríem de fer-les coure. Tots sis vam posar-nos a rondar per aquell terreny, vam recollir trossos d’escorça i branquillons de no re, la majoria eren humits. Encendre foc va costar-nos moltíssim i el resultat va ser una xera que no valia un cèntim. Havíem posat les llenties amb aigua, dins un pot de llauna que havíem trobat. Vam menjar-nos-les que tot just s’havien estovat, però la nostra fam no tenia espera.

A mig matí, els gendarmes van repartir paper i sobres amb la recomanació d’escriure a parents o a amics que poguessin ajudar-nos. Mai més no m’havia recordat del meu oncle Ambrosi i aleshores va venir-me a la memòria com un caliu per fer-me costat. Damunt la sorra, sota un cel de plom amb llargues escletxes blaves, vaig enfilar una carta. Davant meu hi havia el mar. Tant com la vista m’allargava, tot era aigua ondulada i allà a l’extrem, s’ajuntava amb el cel. Ara em fa riure pensar en la meua por de quan era un bordegàs. Allà a Saint Cyprien em va vagar prou de trobar-me’l, ni va semblar-me terrible ni enemic. Amb la seua aigua ens havíem rentat i havíem cuit les llenties. Guaitant el moviment de les ones, sempre anant i venint sense mai reposar, m’hi encantava. El pas de les hores sense fer re, el soroll repetit i la gana tenien els meus sentits enterbolits. El record de Saint Cyprien em diu que allí va acabar-se la por que havia sentit pensant en el mar. Potser perquè mai no m’ha calgut navegar-hi. Des d’aleshores, sempre més he sentit un meravellament per l’aigua en massa, per la fressa de les ones treballadores i pels colors canviants.

Fins a la tarda del segon dia no van donar-nos menjar. Un plat de sopa calenta. Sempre de costat amb els companys, amb qui m’havien destinat des de Terrassa estant, com si encara complíssim ordres. Al cap de tres dies va venir a buscar-me el meu oncle. A l’instant de llegir la meua carta devia haver sortit cap a Saint Cyprien. Abans de marxar, vaig encaixar la mà dels altres cinc. Ara no recordo cap dels seus noms, però en canvi, tinc memòria d’haver-ho compartit tot durant aquells dies. Havia arribat l’hora que no podia repartir la meua fortuna amb ells.