X

Compto que si haguéssim treballat, les hores al camp d’Adge no s’haurien fet tan llargues, ni els dies de tan mal passar. Es pot dir que poques persones de les que allí érem fèiem res d’organitzat. Recordo aquells que s’acostaven al micro per cantar. El camp tenia un altaveu i les cançons es desplegaven pertot arreu. Sovint hi anava el «Chorro Humo», un gitano que tenia una veu enfiladissa com l’heura o més. Però a jo, qui m’agradava més era el Santacana, un tenor que em feia venir tremolins al cor sempre que cantava l’«Adéu a la vida» d’una òpera que es diu «Tosca». Hi havia també qui per no engorronir-se dins dels barracons, feia atletisme pel terreny que quedava lliure entremig. Però la majoria fugíem del fred i passàvem les hores sense delit de cap mena. Al cap d’un temps, ja m’havia fet amb la brutícia i he de reconèixer que, igual que tots els altres, m’hi trobava bé. Em semblaven molt lluny els dies amb l’oncle Ambrosi, i com que dels de casa només havia tingut la callada per resposta, ja havia començat a barrinar com podria encarrilar la meua vida solitària.

Hi havia un xicot de Balaguer que sovint se m’acostava. Es deia Martí i formava part de la «Penya Corbates» sense estar-ne gaire cofoi. Com jo mateix. Era molt enraonador, i jo, dies ha que sabia que li havia tocat lluitar de valent a la guerra. Era espigat i de cos valent. Tenia amples espatlles i se li notaven uns braços musculats sota la roba. De cabells abundants i negríssims, duia un mostatxo espès que contribuïa a donar-li una fesomia ferrenya. Caldria afegir-li uns ulls vius i foscos com els cabells. Era molt inquiet i es passava moltes hores rondant pel camp, d’una banda a l’altra.

Un dia que jo m’estava al barracó llegint una novel·la que l’oncle m’havia posat a dins de l’últim paquet, «perquè facis memòria del francès que has après», va acostar-se el Martí a parlar-me.

«He decidit apuntar-me a la Legió Francesa». Jo vaig mirar-me’l sense badar boca, però vaig tancar el llibre. Ell va continuar: «Em donen un sou bastant bo, al cap de sis mesos la nacionalitat, i tots els graus militars que pugui arreplegar en les batalles. Saps que hi ha guerra a la Indo-Xina?». Amb el cap vaig fer que no. «Tu què penses fer?» em va demanar. Vaig aixecar les espatlles i tot seguit ell es va afegir al meu silenci. Estàvem tots dos, l’un davant de l’altre. Al costat hi havia una colla que jugaven a cartes i feien uns crits que eixordaven. Després va continuar: «He escrit a la meva germana perquè d’ara endavant no m’enviï cap més paquet». I veient que jo no em decidia a dir re, va fer: «Sortint d’aquí, mai no ens deixaran quedar al territori francès com a homes de ple dret. Amb feina, sí, diuen, però, on és la feina?. No ens tocarà d’altra que tornar a Espanya i allí ja saps què ens espera». Aquella podia ser una bona pensada, jo anava rumiant. Els meus devien haver mort que res no deien. Al costat de l’oncle no hi podia tornar. Què faria?

«Ara mateix vaig a l’oficina. M’hi acompanyes?». Vaig alçar-me i vaig començar a caminar a vora seu. Ja estava decidit, m’apuntava a la Legió i sortia d’una bursada d’aquell esmorteïment del camp, de l’espera i dels dubtes.

A dins de l’oficina hi havia gent i vam esperar-nos a fora mirant les disposicions que hi havia enganxades a la porta. El Martí va ensenyar-me la que li convenia.

«On cau la Indo-Xina?» vaig fer. «A l’altre cap de món» va dir rient. En aquell moment van sortir dos xicots llegint un escrit que duien a les mans. Ni van alçar la vista. El Martí va entrar i jo vaig quedar-me arran de porta sense passar-la. Aleshores vaig girar-me d’esquena a l’oficina i vaig posar-me a mirar els barracons. Per primer camí vaig fixar-me en la fusta amb què els havien alçat. Era clara amb unes llistes més fosques, segurament era de pi. Em vaig recordar del meu pare i de seguit vaig pensar que no tenia ganes de tornar a anar armat ni de córrer contra ningú. Esperaria un temps encara, no fos cas que m’arribés una carta. Si no, pujaria en un dels vagons que anaven fins a la frontera.

El Martí va sortir amb uns papers als dits i un uniforme sota el braç. «M’han donat uns quants francs per endavant i demà marxo. No et decideixes Agustí?». Se’l veia molt content. Va ensenyar-me l’uniforme. «Roba nova». Aleshores va dir-me que ell ja s’havia acostumat a la guerra i que aquella quietud no la podia resistir més. Si m’ho hagués explicat així des del primer moment, ni mai que hauria pensat a marxar amb ell. I em vaig sentir content per haver tingut aquells instants de serenitat abans de prendre el determini. Ell continuava enraonant veient-me rumiar.

«Anima’t! Encara hi ets a temps!». «No. He decidit quedar-me uns dies més». «Escolta! Si arriba un paquet al meu nom, teu és. Ja deixaré instruccions perquè te’l donin». Va posar-me el braç esquerre damunt les espatlles i em va sacsejar tot.