XX

Un dia Jacques va fer bacallà i remugava que no sortiria «comme il faut» perquè no era prou dessalat i hauria de resultar fort. Jo vaig recordar-me del bacallà amb mel que guisava la meua mare i que ens agradava molt a tots. Li’n vaig parlar. No és pas senzill que un francès et faci cas en qüestions de cuina, però així com els pintors que m’havia vagat de veure, ajuntaven una llepada d’un color amb la d’un altre, i, sovint amb un de tercer, per allargar el pinzell xopat cap a la tela, doncs així feia Jacques amb els menjars. Es divertia provant plats nous i combinant receptes. L’endemà mateix d’aquell dia, va voler fer bacallà amb mel i jo li anava dient com ho havia vist fer a la meua mare. I encara que no vaig seguir l’ordre de tots els passos i algun punt se m’havia oblidat, va agradar-li, perquè té un gust especial que sorprèn el paladar. A la primera mossada dius «és salat», però encara no has acabat d’enraonar que ja tens a la llengua la dolçor de la mel. Ara, això sí, és una dolçor amansida pel gust del bacallà.

Jacques estava tan entusiasmat que va demanar a Mè. Clamouse que vingués i tastés aquell menjar. Van decidir que fos una especialitat de la casa i aleshores, Jacques va bufar-li a l’orella que jo podria aprendre de cuiner. Va semblar-me que ell somniava truites, perquè sinó el temps del Cisco, jo no havia remenat mai cap tupí. A Olp i a Rialp havia après que on hi ha una dona, cap home no toca un plat ni una cullera si no és per arribar-se la vianda a la boca. Avui en dia, al cap de tants anys, no veig que les traces hagin canviat gaire. Els fogons continuen essent el glever on només plou per les mans de les dones. Deixaré l’ara i tornaré a l’abans. El cas va ser que el pensament de Jacques va estalonar-me per un costat, ja que aquell canvi em podia suposar una millora; però per un altre, va semblar-me l’embrolla més gran del món. Jo havia cavat l’hort, havia segat i batut, sabia tractar el bestiar, havia fet de manobre i era un botxí de talpes i ratolins. Finalment, escurava amb molta traça i poc soroll. Arribats en aquell terme, em tocaria de girar el meu instint? En comptes de buidar els plats, els hauria d’omplir? I bé. Un tros d’aquí i un pessic d’allà, uns grams ara i una ruixada més tard, una estona per coure i una de repòs. Era possible.

Em vaig tornar l’ombra del Jacques. Mans com els corders, parava tots els sentits a les cassoles, a les mesures i mides, a les mitges hores i als instants. El cap tornava a anar-me com un ventador i aprenia les coses, i casades amb elles, les paraules.

A l’hora d’entrar a l’hotel Durvan havia donat per ben cert que quan la situació s’aclarís tornaria de seguit cap al meu poble. Així ho havia escrit a la meua mare i a l’oncle Ambrosi. Tots els tràfecs de la primeria jo me’ls mirava com una necessitat d’un moment incert.

Però m’havia fet cuiner. I abans de ser-ho ja tenia la voluntat lligada a la Lídia, i encara la llibertat anava escalabrada pel món. De resultes de tot, aquell temps d’esperar claror es va anar allargant, allargant, i el meu viure atapeint-se de devocions. De manera que, quan l’any quaranta-sis va visitar-me el meu oncle, jo estava tan aposentat a la feina i a la França que va sobtar-me dient:

«I Agustí, quan penses a tornar-te’n?».

Vaig basquejar-me a explicar-li que la Lídia i jo…, que a l’hotel…, Jacques…, i a ell se li anaven estirant els llavis en una rialla, fins que va deixar caure:

«Ja veig que un altre Ribera es posarà a francès».

En veure’m acovardit pels dubtes va parar de fer-me malejar. Aleshores em va explicar que havia rebut carta de la meua mare on li demanava que volgués fer-me saber que havia pensat a casar-se amb un home de Llavorsí, aquell hereu que des d’abans de la guerra la rondava. Ella volia que l’oncle fos el seu valedor davant meu perquè s’esgarrifava de pensar que aquell pas podia fer-li perdre l’estima dels dos fills.

Abans que l’oncle continués enraonant, jo vaig avançar-me a dir-li que aquella era una de les millors notícies que em podia haver portat, perquè sempre que m’afigurava mare tota sola, em recava ser tan lluny d’ella.

Oncle va fer:

«Si tu hi has de venir bé, per regal de casori jo els faré arribar els bitllets del viatge de nuvis».

Ja m’havia menjat la partida quan va afegir:

«Barcelona-París».