XVII

Entra del carrer una llum crua que em faria tremolar si la sala no tingués tan bona calefacció. Fa fred i ha plogut. És un d’aquells dies en que les rodes dels cotxes aixequen fressa pitjant l’un darrere l’altre les llambordes regalimoses. Els vidres de les finestres deixen a fora totes les amenaces a la meua tranquil·litat. Estic tan còmode que m’agafa la gossa, no sé com posar-m’hi. Em sembla que m’havia acostumat a la taula estreta de la fonda.

Hi visqui o no, la rue La Fayette encara és el meu carrer. Així com la casa xica va ser sempre la meua, abans de comprar-la i ara. La casa me la van donar els pares i el carrer me’l va posar als peus la Lídia. Entre els dos presents, me’n podria fer una pàtria?

Mentre la Claire i el Pierre van ser a Rialp no vaig tocar els fulls. És des de París que retorno als records, no tinc el paisatge davant ni puc escoltar en les veus la meua llengua. Tampoc no m’acompanya la quietud tan semblant dels dies. Però no em cal veure ni parar les orelles. Tot ho tinc a dins.

El Pierre no havia estat mai al Pallars, i a fe que li ha agradat. Cap avall vam seguir fins a Tremp i la seua conca; per amunt vam arribar a la Vall d’Aran per un extrem i a la de Cardós per un altre. Ells dos sols van anar a Andorra i també, quatre o cinc camins a esquiar. Hi ha una estació nova molt a prop de Rialp, i la de Llessui i la d’Espot.

Abans, la neu era un mal segons com. Si arribava a una bona alçada quedàvem homes i bèsties tancats a dins, entaforats com les queres a la roba. Un ramat de camins havíem passat dies enters sense arrimar la figura a fora. El temps el passàvem cremant llenya per escalfar-nos, engorronits igual que gats, sempre vora el foc. Menjant sopes o vianda, a punt d’escaldar-nos perquè ens les servíem que bullien. Abans de dormir bevíem una bona tassa de vi cremat. Així i tot, més d’un viatge, jo m’havia posat vestit a dins del llit, i al matí, hi havia una capa de gebre a la gira del llençol. Era del bleix. Això ho recordo dels anys de fred més extremat.

Mai no hauria pensat, aleshores, que havia d’arribar un dia que la gent trobaria gust a pujar a les muntanyes nevades només per deixar-s’hi anar amb una mena d’avarques de gegant. Ara, això sí, van ben equipats. Porten anoracs i bons guants, tot material que a penes pesa. També, gorres i ulleres, botes i mitjons gruixuts. Per arribar amunt de tot, pugen amb una ristra de cadires enganxades a uns cables com si fos una gran corriola. Tothom qui hi va diu que esquiar és una divertició de les grosses. Perquè a jo em fes goig, compto que haurien de tornar-me a pastar. Més m’estimo anar prim de roba i acostar-me al foc.

La vetlla de Nadal, em va passar pel cap de dir-los que volia anar a la missa del gall a Olp. Els va caure en gràcia la pensada. Ho vam preguntar a la noia que ens servia la taula a la fonda, i va quedar-se mirant-nos com si tinguéssim plapes a la cara.

«A Olp no hi ha capellà, fa anys. En cap dels pobles xics no n’hi queda. Un de sol fa la volta. Un dia diu la missa ací, l’altra festa al poble de més enllà… De totes maneres els ho puc preguntar. Hi ha anys que puja algun mossèn de fora, d’aquestos que a l’estiu fan les “colònies” per a la canalla…».

Aleshores vam sortir a enraonar de mossèn Joan. Els vaig explicar com ens volia convèncer perquè entréssim al seminari i també, que va fer-nos de mestre. I la seua fi, tan trista, que m’havia impressionat quan era molt jove. Aleshores la meua filla va preguntar-me:

«Ja l’heu escrita, aquesta història?».

«No tingues por que ja està explicada».

«Us deu faltar poc per acabar».

«Quan tornem a París, jo penso que ho deixaré llest».

Vaig continuar enraonant de quan era xic. Que la canalla no teníem re i ens feia il·lusió qualsevol cosa. En aquell temps no hi faltava ningú, a missa del gall, si no era que estigués a les acaballes, i a la sortida, en tornant a casa, encetàvem una coca i fèiem vi cremat, tots ben acostats al foc.

I el dia de Cap d’Any, l’alegria per anar a aplegar Ninou, picant de porta en porta com l’Assaonat, amb un cistell dels xics per no semblar gormands. Hi anàvem amb Conrad i jo deia uns versos perquè era el més xeramell. Eren com una cançoneta, ja no em recordo com feien. Els vaig deixar molt parats quan els vaig dir que els reis d’Orient no passaven en aquells anys i ningú no coneixia Papa Noel ni per l’ensum. M’escoltaven molt callats, no sé si els vaig fer llàstima, perquè vaig acabar per confessar que, ara, aquells temps de misèria els recordava bonics. Potser mirant enrere, la garbera de dies m’entela els ulls i no m’arriba ni el besllum de la part magra. A més, quan ets xic ets tan diferent, i els grans no hi entenem gaire del que aleshores ens va passar. És un misteri, com si ens rentessin el cervell.

I va dir-me el Pierre:

«I el seu germà?».