XI

A Adge, m’hi vaig estar a la vora dels tres mesos. Era una pàtria de costums acabats d’aprendre. L’únic món que ens va emparar en les hores primes. Vaig viure agermanat amb les puces i el fred, amb el llibre de l’oncle Ambrosi que havia llegit dos camins i tenia encetada la tercera ronda, amb els cigarrets que sempre més m’han acompanyat… La persona té més aguant del que ella mateixa creu.

Quan vaig marxar d’allí, als calendaris ja era primavera, però el fred encara posava crostes a terra. No es pot dir que hi hagués patit, al camp, que els mals em venien de dins: de les cabòries i de la incertesa que sovint es feia por. He d’explicar com me’n vaig sortir i cap a on vaig tirar.

El que són les coses. Encara no devia fer deu dies que havia marxat el Martí Ceferill, que van fer-me a mans un paquet amb el seu nom i una carta que duia escrit, al sobre, el meu. Era lletra de Conrad. Vaig deixar el paquet a terra i vaig estripar el sobre de mala manera. Deia que havien viscut dies de molta tibantor entre rojos i negres com qui diu allí mateix, fent supo-supo cada dos per tres. Per allò i per una mala notícia que m’havia de donar, s’havien anat deixant sense escriure’m i els havia passat el temps que ni sentir-se’n. El padrí s’havia posat malalt a la impensada i no havia tardat gaires dies a morir-se. Mare estava bé i, sobretot, contenta de saber-me amb vida i amb salut, encara que fos tan lluny de casa. També ell i la Pia anaven valents. I poca cosa més. Que allò del mossèn només havia estat un començar i que eren moltes les famílies que s’havien hagut de separar per les evacuacions i altres penes més grosses. Quan vaig haver acabat de llegir em trobava repartit entre el fatic i l’alegria. Estaven bé, però havia mort el padrí Pere. Dels de Roní, res no em deien. Vaig estar rumiant cada paraula allí mateix, dret, i quan vaig voler tirar endavant, vaig entropessar amb el paquet. Vaig alçar-lo i vaig encaminar-me al barracó per tornar a llegir la carta.

Encara dinaria al ranxo abans d’obrir el paquet del Martí. Potser perquè em feia cosa. Aquella dona l’enviava al seu germà i jo anava a obrir-lo com si fos meu. Ho vaig fer a dins del barracó. Vaig desfer el cordill i vaig treure la tapa de la capsa. Allí hi havia un paper escrit sense cap sobre ni destorb. Abans de fer-me’n capaç, ja l’havia llegit. «Estimat Martí: aquest és l’últim paquet, per sort. Ja tinc una feina per a tu. Seràs cambrer del Cafè “L’Etoile”. A baix et poso l’adreça perquè la donis a l’autoritat del camp. Per fi podràs quedar-te a França i tornarem a reunir-nos. No tardis, que podries fer perillar la proposició. La teva germana que t’estima». No vaig entendre la lletra de la firma.

Vet aquí que ara que havia marxat li arribava la feina. Si aquella senyora no s’ho hagués de prendre malament, jo hauria anat a París al lloc del seu germà. Vaig adonar-me que no tenia l’adreça seua i vaig fer enrere el pensament com si m’hagués pogut cremar. Però en tot aquell dia no vaig poder treure’m del cap el rètol del Cafè tal com me l’havia imaginat. En un fons blau, una estrella gran i blanca on començaven les primeres lletres del nom. L’Etoile. Em sonava bé aquella paraula. Jo em veia vestit de fosc, polit com una merla després de mullar-se i espolsar-se les ales. Duria els cabells llepats de brillantina perquè em paressin quiets, i a sota del coll, camisa blanca i llacet negre. Vaig començar a escriure una carta a la germana del Martí i calibrava amb quines paraules li explicaria el que feia el cas. És a dir que, per tornar a les hores de quan somiava despert mentre anava a aviar, només em faltava la gossa i enraonar en veu alta.

Mentre passava el temps així, va acostar-se’m un dels companys del barracó i va mirar el paquet. Va fer un xiulet recargolat i de seguit es va posar a parlar amb una rialla a la boca. «Te l’envia una noia! A veure, a veure: Lídia Ceferill, rue La Fayette 14. París». Me’l vaig quedar mirant tot sorprès i ell va pensar que jo estava enfadat perquè va començar a dir «no t’ho prenguis malament…». Aleshores vaig regirar el paquet i vaig donar-li un pot de melmelada i després va sortir un embotit. Ell no se’n sabia avenir i en un no res, tots els que eren al barracó van participar d’un bon berenar en honor del Martí Ceferill que havia marxat a la Indo-Xina.

Aquella mateixa nit vaig escriure la carta.