IX

Ahir no vaig escriure gens i sembla que avui em costarà tornar a seguir el fil dels records. Tinc un tarter de fulls plens de lletres i encara sóc al camp d’Adge. Voldria anar de pressa, però no en sé. Tinc ganes que arribi desembre, reveure la Claire i el Pierre. Continuar gravant o deixar-ho córrer. Començat el mes, ja podré comptar els dies que falten per Nadal sense que se m’afiguri que ja pepejo. Espero que tinguin una sorpresa agradable quan sàpiguen que, per fi, he pogut comprar la casa xica.

El matí d’ahir vaig trobar-me a Sort amb el fill de l’Antònia del Baster. Es diu Andreu i va pujar expressament de Barcelona per tancar el tracte. Treballs de respondre’m quan li vaig preguntar pels seus pares. Va dir-me que al cap de poc d’instal·lar-se a la capital, l’Antònia va morir i, en canvi, el seu pare que sempre ha estat delicat, encara és viu.

Després de firmar a casa el notari, vaig voler convidar-lo i ell em va dir que portava pressa per tornar-se’n, havia deixat el negoci en mans llogades i no estava a pler. Jo tenia ganes de celebrar-ho amb algú i vaig dir al taxista que m’havia dut, que anéssim a prendre alguna cosa. L’home de seguit hi va venir bé, i tots dos vam entrar a casa Pey. Mentre bevíem, ell em va anar preguntant. «Vós no sou cap d’aquí». «Soc d’Olp de casa la Llúcia». «D’Olp sou?!». No sabia quina casa era fins que li vaig haver dit que era germà del Conrad Ribera, que precisament vivia a Sort. Aleshores es va entendre. «Així vós sou el parent de França!». «Més de mitja vida hi he passat i la meua filla porta un nom francès». Es va quedar sense paraula uns instants i de sobte, alçant els ulls del taulell, va dir: «Si no us ho heu de prendre malament, no éreu vós que de jove havíeu fet de taupaire?». «No dius cap mentida. Vaig fer-ne més de tres anys, per tot el terme d’Olp i cap a Pujalt i a Enviny». «No ho diria cap ningú que haguéssou posat fum als furgaders!». «I metzines, també». El xicot es va posar a riure mentre alçava la copeta i tot seguit, amb una sola glopada, n’apurava el conyac.

En comptes de tornar-me cap a Rialp, li vaig dir que em portés primer a Olp, que li ensenyaria casa la Llúcia, i ell va sortir content del bar, com si li hagués tocat la rifa. Pel camí, encara vam enraonar dels temps d’abans i vaig notar que ell no tenia cap enyorament. És clar que només deu tenir quaranta anys, si és que hi arriba. Va parlar-me d’aquella misèria de viure només dels animals, dels prats i de l’hort. Va afegir que els dies d’ara són molt millors. «Hi ha hagut una aclarida tan gran de personal que qui no té terra pot viure del turisme o posar un comerç». Tot jo em vaig sentir regirat. Així…, no era tan bo aquell temps que jo anava «de Rodes a Pilans» com deia la meua mare? Sense ser amo de re, només del que em menjava. Ja vam arribar a Olp i allí vam trencar de conversa.

Em vaig tornar a mirar la caseta, vaig pujar els dos graons desgastats, plens de terra i d’herba. No sé pas què va arribar-me. Al mateix moment que alçava el peu dret, vaig recordar-me de l’Assaonat i em vaig veure al graó de dalt, amb pantalons curts i els cabells vermells, allargant-li una peça de cinc cèntims.

Tot això, en el temps de pujar el primer graó. No em vaig quedar encantat, que el taxista venia al meu darrer i no vaig sentir que s’esperés ni digués cap cosa. Vaig treure la vella clau, grossíssima, i rovellada per més fer. Tan poc com la fèiem servir quan vivíem a la casa! Vaig entaforar-la al pany, convençut que em costaria de fer-la obrir. Però anava ben errat. La porta es va separar sense fer ni un grinyol. Ens va rebre l’olor d’humitat barrejada amb la de la pols encartonada. Vam fer uns passos en tentines abans que el taxista encertés a obrir els porticons. Que xica la finestra! Entrava una llum escolrida que ben just abastava tota la sala. Que fosc el racó del foc! Tot era més gran i més lluminós dins la meua memòria.

No vaig voler pujar a les habitacions, perquè tenia por dels comentaris que el taxista em pogués fer. Hi ha una mena de franquesa que m’espanta i l’he descoberta des que he tornat.

Em faltava temps per arribar a Rialp i telefonar a l’aparellador per donar-li pressa. Fent-li aquest comentari, vam marxar i vaig tornar a rodar la clau que tampoc no es va voler plànyer de l’esforç.

Si vull dir la veritat, he comprat una casa molt vella.