XXI

Pensar que mare havia d’arribar, com si m’hagués fet néixer uns ulls nous. Em mirava la ciutat, provant d’endevinar com la veuria ella, i em creixia el deler que no pogués despacientar-la cap cosa ni persona. Hauria volgut tots els carrers com els més amples i nets, els jardins esporgats de fulles seques, amb els arbrets retallats al detall, només per veure-la astorar-se davant de tanta porfídia. I m’hauria agradat triar la gent que ella miraria perquè tots fossin endreçats i agradosos.

Aquella fantasia es va fondre des de l’hora mateixa que els dos van posar els seus peus a l’andana de l’estació i la Lídia i jo vam córrer a descarregar-los. Quin instant més alegre! Feia tant temps que no havia vist la meua mare i tantes pensades desgraciades m’havien vorejat el seu record, que al moment d’abraçar-la va semblar-me que emparava una gran fortuna amb els meus braços.

El seu marit es deia Esteve i es veia un home cepat. Semblava molt més gran que ella ja que era calb, però no dels costats de les orelles i del clatell on tenia unes vinses de cabells grisos. De seguit va consultar-nos si s’estranyaria molt París que ell dugués posada la seua boina negra, i la Lídia i jo vam plantificar-nos a riure. En els dies que passaríem junts, ja em vagaria de conèixer que era persona alegre i d’aquelles garlaires, que dos en veu i quatre en saluda.

A l’hotel, no solament m’havien donat festa, sinó que van convidar-nos cada dia a menjar al restaurant. Jo no em sabia veure dinant entre els senyorassos i vaig demanar que poguéssim seure a la taula de la cuina, la mateixa on els treballadors menjàvem a diari. Sort n’hi va haver! L’Esteve era un home fet a parlar a cel descobert i a saludar de lluny, i sense fer-se’n càrrec, alçava la veu i deixava anar les rialles com si s’haguessin desfermat els batalls a dalt del campanar. Quan sentia admiració tenia per costum de dir: «Té pèls això!». I era molt sovint que els altres esclatàvem a riure perquè igualment ho deia davant de Nôtre Dame que mirant les cuixes de les vedettes.

Vam voltar molt i vaig estar a frec d’estirar més el braç que la màniga. Ells dos arreu em sorprenien, però sobretot pel carrer, em feia no sé què veure’ls. Avançant entre parisencs de mena i sobtats, com jo mateix, semblaven francesos de tota la vida. Fins i tot un dia que anaven davant de la Lídia i jo, un senyor va demanar-los una adreça, i ells, sense entendre’n un brot, se l’escoltaven consideradament, fent gala de la millor educació de muntanya. Després que la Lídia orientés aquell home i encara no havia tingut temps d’allunyar-se, que Esteve deixà anar:

«Llúcia, té pèls això, mos han pres per gavatxos!» —i tots vam afluixar la rialla.

Aquell caràcter extremat també tenia la seua ombra, i l’engruna que jo li’n vaig conèixer em va fer entendre per què la meua mare li havia posat tendresa.

Un matí va llevar-se i no es trobava bé. Va estar en dejú fins a l’hora de dinar i arribat el moment, era per veure, com trobàvem a faltar tots nosaltres la xera d’Esteve. Aquell dia només va acceptar unes sopes de pa amb un raig d’oli preparades per la meua mare. Jacques s’ho havia mirat de cua d’ull. Quan ella va haver-les deixat tota sol·lícita al seu davant, ell va dir-me mirant-me fit a fit:

«Noi, tal com ho veus, jo sense la teua mare no valc re». I se li van omplir els ulls de llàgrimes. Però de seguit es va sonar sorollosament el nas amb un gran mocador blanc i va continuar enraonant. Mentre se li refredaven les sopes, va voler-nos explicar, la veu mesurada, com s’havien conegut amb ella.

Quan havia mort la vella de cal Baster, de la casa gran, Esteve havia pujat a enterrar perquè era parent de part de l’home de la difunta. La meua mare havia acudit a ajudar a la cuina per atendre la gran gentada del dol. Ell, pregat per l’Antònia, hi havia entrat a fer un mos. Allí s’havien enraonat de les coses del dia, tot natural, però sense saber gaire per què ell s’havia sentit acompanyat.

«I em vai dir que al costat d’aquesta dona no em tornaria a trobar sol. Abans de marxar no vai poder passar per mès i li vai demanar qui era i si tenia marit».

La meua mare s’ho havia escoltat amb els ulls baixos, com si estigués envergonyida. Però en acabat de parlar ell, els havia alçat i havia fet la rialleta.

Potser perquè m’ho mirava amb la llum de l’estima, recordo resplendent la seua cara, que mai no havia estat tocada per cap pólvora ni llapis carbó. Em va venir una gran alegria de pensar que passada la fúria de la joventut, encara es podia mirar als ulls com ells dos ho feien.

Anar a París a veure el fill va ser per a mare el viatge de la seua vida.