XXVIII

El dia que va casar-se el meu germà, un diumenge de finals de maig, vam reunir-nos molta colla, tots a cal Baster de Roní, a casa la Pia. Mig parentiu ens venia d’aquest poble i la meua padrina Sentida va poder aplegar els fills que li quedaven. Se la veia tota joiosa, potser de comprovar com tots havien sabut fer-se homes i dones i campar lluny de les seues faldilles. Vaig abraçar l’oncle Joan, que no havia tornat a veure des d’aquella visita que ens havia fet a Olp després de morir el meu pare. També vaig trobar els meus cosins que s’havien espigat com jo mateix. La Carme era riallera, no s’avenia per re amb aquella xicoteta que jo recordava mirant-me amb cara de pena.

La persona que més em va commoure va ser el meu oncle de França. Compto que el mateix va passar a tots els altres. Més que la parella dels nuvis, el meu oncle va ser la joia d’aquella diada. Sempre va anar custodiat per uns o altres. Les fadrines no el deixaven de petja, i més d’una casada va acostar-s’hi amb atencions afalagadores. Jo no sabria pas dir què tenia, però tot l’aire que el voltava semblava no ser del mateix que tots respiràvem. La forma de mirar i de riure, el seu vestit diferent, el caminar decidit i l’accent foraster amb què acompanyava les paraules. Feia pensar en el meu pare per l’alçada i pels ulls foscos i vius, però tenia els cabells castanys i duia una clenxa alta, quasi al mig del cap. Va haver-se de repartir tant, que poques paraules vam canviar. Quan la padrina va dir-li que jo havia anat a veremar a França, em va retreure sense fel que no l’hagués anat a veure.

Encara no entenc per què, el meu oncle Ambrosi no em va agradar. Em semblava massa complagut en totes les festes que la parentela li feia, pensava que ell havia oblidat que els qui es casaven eren el Conrad i la Pia. Si més no, la núvia no semblava pas que se’n dolgués i es mostrava embabiecada per un collaret que ell li havia dut.

Asseguts a la llarga taula, tan junts que teníem braços i cames a tocar, la padrina d’Olp, que era al meu costat, va dir que aquelles no eren coses de regalar. «A més, ell ve de la part del nostre Conrad i no s’ha portat com pertocava». La meua mare s’ho va escoltar perquè en aquells moments va escunçar-se al nostre darrere. Li va respondre que era un collar que hauria agradat a qualsevol dona i que la Pia sempre el sentiria més seu que cap altre dels obsequis. Mare ajudava a servir el menjar a les dones de la casa i va posar-nos un tall de pollastre amb carreretes i suc, després va anar avançant taula avall. La padrina va rondinar encara. «Més els hauria valgut mitja dotzena de plats!», però de seguit va callar per posar atenció a la teca. Aquell seria l’últim viatge llarg que faria la meua padrina Marcel·la. Duia tant temps només caminant per casa, que les cames ja no la volien creure. Per veure casar el seu nét havia aguantat les llargues hores damunt del ruc i en els mals passos havia caminat ajudada de la mangala.

A l’hora de les postres, el soroll omplia el menjador de punta a punta. Semblava que tots teníem raó, el vi havia omplert d’escalfor les meues galtes i de bona gana m’hauria alçat a estirar les cames a fora de la sala.

Al voltant del meu oncle francès reien a desdir. El meu germà feia escoltets a la Pia amb la cara tocant la mantellina blanca que li tapava els cabells. Tenia al davant tot de cares vermelles que mastegaven o es giraven o reien. Tots, agermanats per les estovalles que abans de posar-nos a taula eren extremadament blanques. Hauria volgut estar al costat de la Carme i saber del cert quin color d’ulls tenia i per què reia tant. Em conformava de no ser-hi perquè encara em durava la sensació que podia mudar la rialla per les llàgrimes. Tenia moltes ganes de mirar-la.

Quan vam acabar de menjar i beure, vaig sortir. El vent era fresc i s’estava bé a la barana de l’escala. Vaig tornar a entrar de seguit. Al primer que vaig trobar vaig demanar-li on era casa Rodela. M’ho van dir i amb quatre passes vaig ser-hi.

El mateix Cisco va sortir a veure qui era que trucava a baix. Va abraçar-me en un gest desmanegat i vergonyós. El meu front va fregar-li l’ample pit per damunt d’una camisa on els botons feien força per sortir-se dels traus. Va fer-me pujar a la sala on el foc feia brasa. Tant sí com no, va voler-me fer beure un gotet de vi del racó. Vam parlar una estoneta de com anaven les coses i del casament del meu germà, de l’abundant que havia estat la convidada.

Estava sol a la casa, en aquella hora, però hi vivia amb la pubilla, germana seua, i el seu cunyat i un fill dels dos. Vam quedar uns instants callats. Després vaig tornar a sentir la veu baixa que acompanyava les seues paraules. «Mentre visqui la teua mare, tindràs casa i no et faltarà de re. Si jo fos al teu cos, ara que ets jove, busca’t feina a fora. A França mateix o cap avall. Ser cabaler sense cèntims és com tenir un racó sense assegurar». Vaig dir-me, pobre Cisco, que ell no havia fet sort ja que tan tristament enraonava.