XXI

Vet aquí que durant un bon temps, vaig fer de pagès. No amb el rampell de quan ets xic, que ara et manen d’ajudar a espigar i una altra hora a regirar l’herba. Que uns dies seguits, tu sol avies les vaques, o uns quants vespres has de munyir. I encara, en batre, recollir el gra, després que els animals hagin anat al trot sobre les espigues. Vull dir que ja havia tastat totes les feines, però mai no havia seguit tot el camí, des que s’ha sembrat fins que arriba la collita. I vaig veure com el temps hi feia molt, però l’esforç vigilant també. Al costat del padrí Pere, aquell any, vaig aprendre bé totes les feines i allò m’havia d’ajudar quan més endavant em llogarien a les cases grosses.

No va ser tampoc que ho féssim tot amb padrí, sols, perquè el meu germà anava i venia. De sobte es presentava al prat, i aquella feina que havíem pensat que fins passat migdia no s’hauria acabat, quedava llesta no gaire enllà de les deu hores. Però amb Conrad no hi podíem comptar. Tan aviat anava a Sort a veure un hereu escampa que es volia vendre mitja hisenda, com tornava a Rialp, per tenir resposta d’una proposició, emparaulada feia poc. En aquells dies, va traspuntar el seu temperament de negociant, que més endavant li havia de fer guanyar molts duros, i més que n’hauria guanyat si hagués marxat avall en l’època que les indústries es desvetllaven; però això va ser molt més tard.

El padrí Pere, que amb unes paraules havia deturat l’aventura americana, era un home de bon caràcter, encara que rutinari. Baix d’estatura, no li quedaven més cabells que un redol de dos dits de gruix al clatell, sota la boina. Revingut de cos, amb les galtes vermelles, tenia uns ulls grisos i desperts, que es movien sempre sota unes celles espesses i també grises. Sinó les escapades del meu germà, que ja he explicat, i les estones que la meua mare venia a portar-nos menjar o a ajudar-nos, en aquell temps de treballar sols, va vagar-nos d’enraonar i quan ja vam estar fets l’un a l’altre, va explicar-me algunes coses que m’agradava d’escoltar. Així, per un cas, com havia conegut la seua dona, la padrina Marcel·la. Les grans caminades que havia fet, perquè ella era de Sorpe, per estar-se una estona enraonant amb ella, davant de tota la família i de mig poble.

Un dia va parlar d’allò que jo desitjava i no gosava demanar-li. I vaig saber com era que primer s’hi havia avingut, i més tard, havia fet fracassar el viatge a l’Argentina. La conversa va venir enraonant de la meua mare. Ell havia començat explicant-me que tenir una filla li havia fet molta alegria, perquè sempre havia sentit dir que les filles honoren els pares més que no pas els fills. I era que els homes, en casar-se, els acostuma a passar, que la dona els fa tan seus, que van desmemoriant-se dels pares fins que treballs de recordar-los.

Haig de dir que padrí donava molts tombs per explicar una cosa. Pensant que de seguit treuries l’entrellat del que volies sentir, resultava que feia marrada i te n’explicava tres o quatre més. I molts camins, la que ell em contava entremig m’agradava encara més que la que m’havia participat, però com que no me l’esperava, m’agafava distret i ja no li trobava tant el gust. Penso que jo, potser li retiro en això, perquè em passa que vull contar només una cosa però perquè s’entengui bé, volto una estona pels corriols fins que torno al camí ral.

Tornant al padrí Pere. Ell deia que s’havia estimat tant la seua filla, no solament per allò d’honorar els pares, sinó perquè només la Llúcia li havia quedat de tres germans que havien de ser. Els dos nens havien mort. L’un abans de néixer i l’altre pocs dies després d’haver nascut. Ni se’n recordava. Per ell només hi havia la Llucieta, la meua mare. «A més, ja la coneixes, té aquell natural que no s’enfada i que a la seua vora, et fa de bon viure. Encara que ella sempre ha fet el que ha volgut…». I va continuar.

«Aleshores, quan tan joves es van encapritxar d’aquella manera amb lo teu pare, i en comptes de venir a viure a casa nostra, van voler-se arreglar aquell niu, on encara viviu, em va caure el món a sobre, sinó que no ho vai donar a entendre. Per això quan lo meu cunyat va escriure que anéssom allà amb ells, vai veure la manera d’escapar-me d’aquella pena que em consumia. No sé per què, lo teu pare no se’m feia agradós. Era massa poc enraonador, semblava saber més que tots. Fa molt temps que conec que era el millor gendre que jo hauria pogut trobar en tot lo terme. Però aleshores no em podia acabar que aquella filleta sola que havíem pogut esquerar, s’havia de fer dona tan aviat i casar-se i marxar.

»Després del casament dels teus pares vam marxar amb la teua padrina, ja ho saps. Ella és animosa, i encara que li dolia separar-se de la filla, estava desitjosa de conèixer món i de trobar-se amb lo seu germà. L’una cosa li feia balança amb l’altra. Era jo qui m’havia guardat les cartes, i fins que no vai ser davant d’aquell barco, alt com un santpau, no vai veure la meua equivocació. Era massa llarg d’explicar i amb quatre paraules vai quedar com l’home més cabarrut, no d’Olp, sinó de tot lo país. Però aleshores ho havia vist clar; jo no me’n volia anar. I no saps l’alegria que vai sentir quan vai fer rodar la clau de casa, perquè, quan dies abans l’havia tancada, m’havia fet l’efecte que m’ofegava i cada nit havia vetllat dient que mai més no tornaríem a entrar-hi ni a veure la nostra filla».

El dia que padrí em va explicar tot això, als ulls se li havia posat un tel d’aigua, i el descans de les deu hores l’havíem fet més llarg.

Just quan tornàvem a polar-nos a la feina, va arribar la meua mare que venia a recollir el cistell. Ells dos van canviar quatre paraules tal com sempre feien, però vaig mirar-los d’una manera diferent.