I

Avui ha marxat la Claire i em sento sol. Igual com si el món s’hagués despoblat a l’instant que ella alçava el braç del volant per dir-me adéu.

Li calia tornar a París. Les seues vacances s’han acabat. Mentre el temps se li fa escàs, a jo em sobra. Hauria volgut quedar-se més dies, fins que haguéssim acabat… Ha insistit molt perquè jo continués sense ella, però quan he arribat a la fonda i he pitjat la tecla «play» del magnetòfon, no he estat capaç de dir re.

Era planer explicar-me mentre ella se m’escoltava. Em posava fixos al damunt els seus ulls negres i allí jo hi espiava el rastre de les meues paraules. Sovint es movia sense fer soroll, com si hagués pogut despertar un nen adormit. Després de treure’l de la capsa, encenia un cigarret i de seguit ho tornava a endreçar tot a la bossa. Fuma massa.

Fins a l’última estona, ahir, m’ha agradat explicar-li els meus records i notar la seua atenció. A mesura que anaven passant els dies, jo hi trobava gust. Cada camí més. Repassar la meua vida, els primers anys, m’ha deixat serenitat.

El tros que ara em queda podria estalviar-me’l. Però ella no ha parat de fer-me recomanacions fins que m’ha abraçat abans de pujar al cotxe. Vol saber tota la història, i jo també tinc ganes d’acabar-la, però deixant de banda els anys últims, que són massa a prop. Quan li prometia continuar no sabia què m’esperava. Jo no soc capaç d’enraonar tot sol, la cinta no és ningú.

Després d’una estona d’impaciència, he sortit de la fonda i he entrat a l’estanc on cada migdia em guarden el diari. Allí he comprat un paquet de fulls. N’hi ha cent, i aquest que ara omplo és el primer. Em fa molt respecte escriure, i no m’abandona la sensació que d’un moment a l’altre ho deixaré estar. Això sí: he decidit fer-ho tal com raja. Si la Claire hi té interès, ja ho repassarà.

No tinc seguretat escrivint, ni en català ni en francès. No he tornat a llegir el català des dels números de «El Patufet» que em sabia de cor, des dels llibres a l’hospital durant la guerra.

Els primers dies d’agost va fer tan mal temps que passàvem moltes hores tancats a la fonda. No sé si se li va ocórrer aleshores o ja duia la idea. Un dia que la carretera baixava feta un riu, la Claire va dir-me que tenia ganes de conèixer la meua vida punt per punt. Miràvem l’aiguat acostats a la finestra del bar. Primer me’n vaig riure i quan la vaig veure entusiasmada, em va fer moltíssima mandra. No en tenia prou amb els casos xocants o els retalls que et venen a la memòria i així mateix expliques. Se li havia posat al cap que podria escriure’n uns guions, o potser un llibre.

Tot això em sembla un disbarat. La meua vida només pot interessar-me a jo i, en tot cas, a ella, perquè és filla meua. Va dir-me que no hi estava pas d’acord, que la meua història està lligada a la del Pallars, a la d’aquests pobles de muntanya. Vaig recordar-li, com si hagués calgut, que jo he viscut a la vora cinquanta anys a França. Diferent fóra que m’hagués quedat aquí, com el meu germà o tants d’altres. L’any trenta-vuit vaig deslligar-me del terme. Ahir mateix en tornàvem a parlar. Em deia que no hi fa res. «Aquests anys sempre has pensat a tornar; han estat, com qui diu, provisionals». És veritat. I no m’agrada, perquè he comprès, molt tard, que a la vida no hi ha re de provisional i alhora, tot ho és. Vull dir que al seu moment, tot val, i quan ha passat…

La Claire va continuar amb els seus raonaments. «L’emigració és una part important de la història d’aquí. I no solament la immigració a Lleida i a Barcelona, sinó també l’emigració a França». Té un tros de raó, però jo voldria que la saliva gastada quedés entre tots dos. Ningú més no n’ha de fer re.

Se’m cansa la mà i encara no he continuat al punt on ho havíem deixat. Ella s’ha endut les cintes perquè està desitjant que en Pierre les escolti. Es quedarà amb un pam de nas quan ell li digui: «Qu’est que c’est?». I ella es creu que s’hi engrescarà i voldrà fer-ne una pel·lícula. La xicota ha sortit somiatruites com sa mare.

Si ara jo tingués la cinta última, tornaria a escoltar què vaig contar-li al final. Volíem acabar als anys de la guerra, però el temps va guanyar-nos. Sé que em tocava parlar de quan vaig anar a fer el servei a Olot. Avui estic molt cansat i encara he de passar per l’ajuntament d’Olp per enraonar amb l’alcalde. Sovint penso que he fet massa tard, perquè aquestes gestions se’m fan llargues. Però no hi faltaré.