XIV

La nit passada no he dormit gaire, només l’estona primera, tot just acabat de colgar-me al llit. M’he despertat, negra nit, somniant. Veia el meu germà dins d’una caixa com aquella on van posar el meu pare mort. Conrad duia pantalons curts i espardenyes, tenia els genolls amb crostes, les cames plenes de pols i, damunt seu, taques d’aigua. Els cabells negres i rutllats també es veien molls. Al moment de mirar-li la cara he vist que tenia els ulls vius, fixos en jo. He fet el gest de tornar-me’n enrere i m’he despertat. De seguit he conegut que era al meu llit de la fonda. Totes les hores fins que ha llostrejat les he passades empaitant la son.

Quan he posat els peus a terra m’he dit que aquell dia no havia d’escriure. Portava un determini que no tenia espera. A les set he baixat a esmorzar i al cap de poc he pujat al cotxe de línia. De Rialp a Sort no hi ha gaire; quasi no paga la pena de prendre seient.

Encara no eren les vuit que he caminat cap a la casa que diuen dels americans. Abans quedava sola però avui s’ajunta amb les altres perquè Sort ha crescut. De fora estant tot era quietud. A punt he estat de fer marrada i tornar més tard. Però he avançat, el pensament encara enfilat al somni esgarrifós.

He pitjat el timbre després d’haver pujat unes escales exteriors. M’ha sortit a obrir la Pia i ha fet un doble gest en veure’m. D’espant amb les parpelles avall i amunt, de pressa, mentre avançava la porta cap a jo. En això darrer he conegut que el meu germà era a prop. Aleshores he dat un pas i ha frenat la mà esquerra. La porta ha quedat quieta a l’acte. Sense respondre al «bon dia» meu, ha fet:

«Si véns per veure Conrado, ja ha sortit».

Tot ha passat en pocs instants. Jo he entrat a la casa tot dient-li que no s’amoïnés i no ha gosat detenir-me. Mentre avançava, he sentit el cop de la porta en tancar-se de pressa i la seua veu, «Agustí!, si passes m’ha de matar…».

Quan ho he sentit acabava de veure’l. S’ha girat cap a ella per dir-li que es tanqués a la cuina i que no en sortís fins que ell la cridés. Com si anéssim a matar-nos.

Quan ella s’ha retirat, des de la cadira mateix, sense mirar-me s’ha posat a parlar.

«No t’han dit que no vull veure’t?».

«Sí. Però jo vull veure’t a tu!».

«Què vols?».

«Vull estar una estona amb el meu germà. No et sembla natural això?».

«No en tinc cap, jo, de germà!».

«Conrad…».

«No cal que suquis el meu nom amb mel, que jo ja et conec les intencions».

«Què creus tu? Dis-me, quines són les meues intencions?».

Per uns instants hem callat. Feia una cara com tres déus. M’ha vagat de veure-li els quatre cabells que li queden, encara bona cosa rutllats però d’un blanc esgrogueït, la barba sense afaitar, d’esquena a la llum que entrava pel balcó. Tot ell rascanyós, la mirada decantada a les rajoles. De sobte m’ha arribat la seua veu, baixa, fins i tot un pèl ronca.

«No voldràs que et foti a fora amb un sarpat i que tot el veïnat ho senti».

«Però què et passa? Fa quaranta anys que no mos hem vist i per allò no deixem de ser germans. Pensava que a les nostres velleses podríem explicar-nos les coses, fer-nos com se fan la majoria de les famílies».

S’ha posat a riure amb un rogall i ha tallat en sec quan semblava que anava a augmentar i a aclarir la veu. Ha alçat la cara cap a jo i li he vist a la fesomia un caient tan fer que m’he arrufat.

«I a més de fer-nos un potxó, què més vos?» —ha dit.

«No cal pas que mos abracem si no vos. M’agradaria saber com t’ha anat aquests anys, com et trobes…».

«Aaah! Aara t’entenc! Ara comences a menar la mula! Tu lo que vos és recosirar els meus interessos. Què tinc, d’on ve i com ho empro!».

«Però què dius!».

«Marxa! Si no, agafo el magall i t’asclo el cap!».

Jo m’havia estat tota l’estona dret, i ell, tot dient les últimes paraules s’ha aixecat. Tenia la cara vermella com un perdigot. Aleshores ha passat una cosa, que m’ha desconcertat tant com el seu verí a penes contingut. Havíem quedat tots dos, davant per davant, i m’he fixat que jo alçava ben bé mig pam més que ell.

Ha fet un pas i jo n’he reculat un altre. Encara he dit:

«Però home, tingues coneixement. Jo no necessito res, allà m’he guanyat la vida!».

Ha passat davant meu cap a la porta mastegant «ho sé prou per què ha vingut aquest malparit. L’hort vol, allò el fa ensumar…». M’he perdut les altres paraules, però ja he entès que no tenia arrestos per quedar-me.

I he caminat fins al centre del poble, balb, amb la sensació que el que acabava de passar-me ho havia viscut un altre. He entrat en un dels bars de la carretera i mentre em prenia un conyac, m’ha pujat una rialla amarga que em resquitava d’aquella estona tesa i extravagant. Entre dents, m’he dit: «l’hort?, el meu germà ha perdut el seny».