XII

Tinc manat de fer exercici i els dies que hi ha sol faig bondat i aprofito l’hora de migdia per anar a estirar les cames. Sempre m’arribo a la carretera i tiro poble amunt fins al camp de futbol. Havent donat una ullada cap a La Noguera, giro cua i torno cap al centre del poble. Passo per davant de la fonda i camino cap a la plaça que queda tan arrecerada i fa de bon estar-s’hi. Allí sempre hi ha algú per fer petar la xerrada. Fa uns dies que hi falta el Joan Lluís, que ha perdut vista però té els records molt vius.

Ahir em vaig ajuntar a una colleta, tots si fa o no fa de la mateixa telerada que jo. Vam sortir a enraonar de les cases que s’havien tancat. Allí mateix, a la plaça, casa el Sord està a punt de caure. I de seguit un home que es diu Joaquim va dir de les cases grosses, així com casa Guerau, i com va poder morir una hisenda com aquella que semblava que ni deu fills se l’haurien poguda acabar. Van explicar-me el que ja sabia. Com el Pasqual i la Magdalena havien marxat a Lleida els primers anys d’acabada la guerra i com Guerau, fent l’aleta als que manaven, havia fet de les seues. Però el costum de beure molt l’havia matat abans que pogués fer més mal. Aleshores vam passar uns instants sense dir re. Jo sentia a la cara la dolçor del sol d’hivern i de l’aire net. Vaig enraonar. «No m’han donat raó de la Tureta. És viva encara?». «Quan ell la va dinyar ben viva era, ara no ho sé cap» —va dir Anton. «Jo tinc entès que va arreplegar-se a casa d’una neboda que tenia a Son del Pi». «Ho sabeu del cert?», hi vaig tornar. «Així ho va contar la nostra».

Pels comentaris que van seguir, tothom sabia totes les feines que Guerau feia fer a la Tureta. Hauria estat capaç d’obrir-la en canal si ella s’arriba a apartar de les seues vores.

Després d’aquella conversa ja no vaig tenir espera. Molts camins havia demanat per la Tureta i ningú me’n podia donar raó, i ara sabia on podia trobar-la. Abans de tornar a la fonda vaig passar per casa del taxista i vaig emparaular-lo per havent dinat.

Camí de Son del Pi m’anava dient que si la trobava viva hauria de dar-li una alegria gran. Estava convençut que sempre m’havia volgut i em venien a la memòria llampecs d’estones passades, on la Tureta feia de protagonista com a les pel·lícules. Ara la veia enraonant vora els cremalls i a la llum d’una bona xera, a la capella del col·legi dels frares en un moment de la missa, traient els gotets el diumenge que hi vaig anar amb el Paco, i el dia que Guerau havia ferit el seu gendre, quan me n’anava d’aquella casa, plorant-li els ulls.

Em sentia molt excitat. Vaig comptar. Si jo passava dels seixanta, ella havia d’estar a prop dels noranta. No m’acabava de creure que fos viva.

Quan, deixant Esterri, començàvem a avançar per la pista, tenia la mateixa sensació que havia tingut a l’estiu, amb la Claire, quan ens havíem arribat a Roní. Era la sensació de tirar enrere en el temps.

Son del Pi és en un revolt mans, ple de quietud. A les tres hi espetegava un sol claríssim amb la força minvant que té a l’hivern. Vaig dir al taxista que m’esperés al cotxe i vaig baixar. Volia preguntar per la casa de la neboda de la Tureta, però no es veia ningú. Vaig avançar uns passos i vaig acostar-me a la primera casa on es notava que vivien. La porta era ajustada, igual deixàvem la casa xica. Vaig dar-li empenta curta i vaig cridar des de baix. De seguit vaig sentir el trot d’unes espardenyes a l’escala. Una dona que no baixava de la cinquantena va preguntar més amb el cap que amb les paraules. Em va fer la sensació que estava molt incòmoda. «M’han dit que viu a Son una velleta de nom Ventura, que havia estat molts anys a casa Guerau de Rialp». La dona em mirava, però no em deia re i vaig continuar. «Que em podríeu dir on viu?». Va fer:

«Per què la volíeu?». I va afegir, com si s’hagués penedit d’haver estat massa eixuta. «No hi veu a penes i treballs d’enraonar». «Em dic Agustí Ribera i sóc de casa la Llúcia d’Olp. Vaig conèixer-la de jovenot i l’apreciava…». La dona em mirava com si no m’acabés de creure. Tothom em diu que faig cara de francès i potser era allò. De sobte va dir: «Viu ací. Puiau». Fins que no li vaig ser a la vora no va començar a avançar al meu davant. Al cap de les escales va obrir una porta a l’esquerra i va entrar en una cuina de mida mitjana, hi havia una taula quadrada coberta amb un hule llampant. Una gran estufa de llenya escalfava l’ambient, que va semblar-me sufocant. Al costat d’una gran nevera hi havia una tauleta baixa amb un televisor engegat. Uns jugadors de bàsquet empaitaven la pilota formant un eixam. Ella s’estava en una butaca d’escai que semblava molt confortable, a vora la finestra. Se li veia una cara escolrida més que la cera i al voltant uns cabells blancs i estirats que feien tremir. Vaig pensar que m’havia equivocat. Com si es mirés les mans tenia els ulls baixos a la falda.

«Tia, mirau qui us ha vingut a veure». La vella ni es va bellugar. Al cap d’uns instants va girar la cara cap a la finestra com si la veu hagués vingut d’allí. «Està mig sorda» que em va dir la dona, i va acostar-me una cadira davant per davant de la butaca. Després de deixar l’abric i el paquet que duia, vaig seure i va semblar que ella em mirava. La dona que m’havia acompanyat s’estava dreta al nostre costat com si esperés un miracle. Va dir: «Vol prendre alguna cosa?». Vaig fer que no amb el cap i vaig somriure agraït. Aleshores va apagar el televisor i va retirar-se cap a dins de la casa.

Me la vaig mirar. Ja tornava a tenir la vista acotada cap a la falda i el cap torçat. Sí que era la Tureta, però els anys s’havien esbravat ferament damunt d’ella. Aquells ulls claríssims que m’havien sobtat des del primer dia, perquè eren com bocinets de cel, no tenien cap llum i el color no s’endevinava. Vaig agafar-li les mans i em va sobtar la fredor d’aquella pell i la sensació de tenir uns buscallets a les palmes. Aleshores va girar la cara cap a jo. «Sóc l’Agustí, Tureta. El fill del Simó». No volia parlar de casa Guerau, però en veure que no feia cap xant, vaig dir-li que de jove m’havia explicat moltes contalles amb la Magdalena, que en sabia molt. I aleshores va repetir «Ma-dale-na» així partit, com si li costés. Tenia una veu fonda, i alhora havia sortit fluixíssima, que jo no vaig poder recordar. «Us he portat una capsa de pastes» i vaig deixar-li les mans per agafar-la de sobre la taula i posar-la a la seua falda. Tot just va passar una mà pel damunt i es va girar a la finestra un altre camí. Si no arribo a agafar-la, la capsa cau a terra.

Vaig tenir la sensació que algú ens havia estat escoltant molt a la vora, i vaig entendre que havia de marxar. La Tureta no havia mort, però ja no vivia.