III

Un dia va venir-me a trobar el meu amic Paco. Quan vaig tenir-lo al davant vaig quedar-me astorat. Vestia d’uniforme i duia unes corretges més ben ajustades que les retortes al rai. Aquell xicot escanyolit i poca cosa feia una patxoca tal que era un reclam per la vista. Va impressionar-me fortament. Ell va dir que s’havia allistat com qui explica que l’endemà està convidat a una festa major. Abans de marxar, va fer: «si ara t’apuntes, segurament que mos destinaran junts».

Havia arribat el moment de rumiar una estona. Era cert que vivia desconcertat des de feia un temps. Què hi feia, al poble? La mort del mossèn no s’havia aclarit i les xerroteries m’embussaven el cervell. Sentia l’impuls d’anar-me’n on els contraris es donessin la cara, mal que fos amb una arma al davant. Sempre entre els pensaments, hi pensava un uniforme com el de Paco el músic. I em deia que l’únic que feia era avançar el que havia de passar-me més endavant. Que igualment em cridarien a files.

Sense donar-hi gaires tombs més, em vaig allistar el juliol del trenta-set i aviat m’incorporava al nord del front d’Aragó, a la vora d’Osca.

No em va caldre afinar la punteria ni esmolar l’enginy per gaire temps perquè aviat van ferir-me i de l’hospital de campanya vaig passar al de Lleida.

Primerament van curar-me una ferida de metralla que des del coll m’arribava fins a l’orella dreta. De resultes de les males condicions se’m va infectar. Quan ja anava millor de la ferida, va arribar-me un atac d’apendicitis i van operar-me. El temps s’allargava a l’hospital. Aleshores no ho sabia, però havien de passar més de dos mesos abans no en podria sortir. No és pas que em quedessin ganes de tornar-me’n a les trinxeres, però no estava fet a trobar-me lligat per les molèsties del cos i per la por de les cures.

Va ser una època estranya, de saragata a fora i de quietud a dintre. El mal s’havia encantat al meu damunt. Des d’aleshores m’esfereeix posar-me malalt i mai més no he pogut tòrcer d’anar als hospitals. Si no puc passar per més hi vaig, però no em fa molla de goig. No obstant això, he de reconèixer que del de Lleida en vaig treure alguna cosa bona a part de recuperar la salut.

Allà dins les hores no acabaven mai de passar, fins que, quan ja em començava a refer, vaig descobrir la biblioteca. Des del col·legi dels frares que les meues mans ben just havien palpat un llibre només, durant les quatre estones amb mossèn Joan. A l’hospital, entremig dels sorolls de cada dia, sempre esmorteïts, vaig inclinar-me a la lectura. A pleret, que al començament semblava que se m’asclava el cap, i d’altres hores, en acabat de llegir creia que el tenia a tres quarts de quinze. Però deixant avançar els dies hi anava trobant gust, i així, mentre llegia, me’n creixien les ganes. Ben al contrari del que passa amb el menjar, que quan ja estas tip t’és sobrer i pot arribar a fer-te venir basques.

Precisament la meua cunyada em guardava una capsa de sabates plena de papers polsosos. Hi he trobat lligades amb un cordillet les cartes que jo vaig escriure a casa i a sota uns fulls esgrogueïts on jo havia apuntat els títols d’alguns dels llibres que aleshores vaig llegir. Dos de Federico Urales: «Mi Don Juan» i «Los grandes delincuentes»; de Tolstoi, «Los cosacos»; de Dostoiewsky, «Años de humillación»; de Prudenci Bertrana, «Tieta Claudina» i de Clovis Eimeric «La puntaire». Estic segur d’haver-ne llegit molts d’altres i encara d’haver-ne encetat més d’un que de seguit abandonava perquè no m’hi veia amb cor. Recordo que en aquella biblioteca hi havia bastants llibres de filosofia i jo, d’aquells, treballs de mirar-ne les cobertes.

Allò de plànyer la meua situació de molèsties i de fam es va acabar quan va venir a l’hospital una infermera nova que es deia Rita. Perquè no sé pas si era una dolçor natural que tenia o feia les coses amb consideració extremada. Era una dona feta i a vora seu semblava que tot podia resultar senzill. Duia els cabells tallats molt curts, com jo encara no havia vist mai en cap dona i la pell li brillava com un mirall nou. Els seus ulls em daven consol, sense que hi arribés a trobar compassió. Però d’ella el que més m’agradaven eren els gestos. Amb les mans blanques i traçudes em posava i em treia el termòmetre, m’apariava el llit en un instant. No era gaire enraonadora i jo rumiava d’un cap de dia a l’altre les preguntes que li faria i encara que ella no em deixava mai a les escapces no s’allargava gaire en la resposta. I després de fer molts dies de marrada, un matí vaig demanar-li si estava compromesa, i en comptes d’envergonyir-se o de riure o de no badar boca, que era el que jo esperava, va dir mirant enllà del llit, a la paret blanca. «Tenia marit, però els primers dies de la guerra es va morir». De seguit va passar-me la mirada pel damunt i devia veure’m tan atuït que va fer-me una mena de somriure atrafegat i abans d’anar-se’n va afegir: «No pateixis».

Des d’aquell dia va semblar-me que érem amics de debò, com si entre tots dos guardéssim un secret, i mai més no se’m va passar pel cap de fer-la malejar amb facècies.

El dia que el metge em va dir que podia marxar una setmana a casa per acabar-me de refer, corrents li vaig preguntar si hauria de tornar a l’hospital. El metge va posar-se a riure. «Després cap al front, soldat», que va fer.

En comptes d’estar content per haver acabat aquell martiri, una quimera rabiüda m’alçava, i va ser el primer camí que vaig pensar que amb les dones, no hi tenia sort.