XVI

Segurament la pensada d’anar a viure a La Pobla li havia arribat després de molt sospesar tots els pros i els contres. El meu pare devia fer temps que hi rumiava, cansat de passar-se una colla d’hores viatjant amb els automòbils que, feia una desena d’anys, anaven de La Pobla a Sort. I encara, arribat allí, fer la gran caminada fins a Olp, a casa.

Veient que Conrad estava tan content de quedar-se hereu dels padrins, els meus pares devien haver enraonat per trobar un pis on viure nosaltres tres. Així, pare aniria més assossegat i com que jo havia d’acabar treballant de picador de troncs o a la serradora, tot hauria quedat a prop.

Estic convençut que moltes consideracions els havien encaminat cap a aquell pensament, però molt hi havia influït que s’avinguessin amb l’oncle Joan, que feia temps que vivia a La Pobla i semblava no recordar-se del privilegi de ser l’hereu de casa Sentit de Roní. I encara, una mena d’enlluernament que havia sofert el meu pare quan l’any vint-i-quatre havia vist passar pel seu davant el rei Alfons XIII, acompanyat de qui manava, Primo de Rivera. Havia cregut que, qui sap les ocasions que podia tenir jo si des de ben jovenet anava a viure a La Pobla.

Allò que no puc recordar era quina cara posava la meua mare a aquells propòsits, perquè ella no s’havia mogut mai d’Olp. Crec que, tal com era, s’hauria avingut a tot el que representés més tranquil·litat per al meu pare.

Mentre aquests pensaments ocupaven els seus neguits, jo continuava lligat a casa Guerau amb tota la meua voluntat. Al primer any de col·legi l’havia seguit un estiu en què em vaig afegir a la colla de segadors llogats per l’amo. Així vaig estar més que mai a l’aguait de la Magdalena, sofrint els seus silencis que m’esquivaven i vivint els instants d’alegria quan els seus ulls es giraven a mirar-me. Jo reconeixia el seu cos espigat i alhora massís, la rossor dels cabells, la pell blanca i les galtes rosades, però en la mirada de les seues nines verdes, no sabia què hi havia. Ara conec que era precisament aquella reserva el seu gran atractiu, com si amagués una joia preciosa que només havia de tenir aquell qui ella triaria.

L’instint d’home encara es barrejava amb la meua vida de bordegàs. Abans de tornar a estudi, al final de l’estiu, vaig anar a Roní com cada any. Aquell camí hi vam anar sols el meu cosí Martí i jo. Conrad, amb els seus disset anys, feia la feina de la casa gran que abans havia ocupat el meu pare, i no hi va venir. Martí i jo vam trobar-nos a Rialp i des d’allí, vam emprendre el camí cap a Roní.

Ell era el fill gran del meu oncle Joan de La Pobla i tenia un any més que jo. Era un xicotet de cabells foscos i rutilats com el meu germà, em passava un pam i em guanyava a xerraire i a destraler.

La primera estona vam caminar apartats l’un de l’altre. Feia temps que no ens havíem vist i cap dels dos volia encetar conversa. Una estona enllà, havent passat Rialp, ell va aturar-se a la barana del pont sobre La Noguera. Va començar a mirar cap a l’aigua i jo m’hi vaig acostar. «Veus les truites?». «No». «Al costat d’aquell roc», —assenyalava amb el dit estirat—. «Ara sí!». «Jo sé pescar a mans». «Jo també!». «Anem-hi!».

Al cap d’una estona continuàvem avançant, molles les espardenyes i discutint per què havia fracassat la jugada. No gaire lluny, el camí s’enfilava sense misericòrdia i vam haver de callar per refrenar l’alè. Aleshores, entre tots dos, ja s’havia desfet el gel dels instants primers.

Vam arribar a Roní que l’hora de dinar ja era passada. Teníem la panxa enganxada a l’esquena. Vam córrer a casa Sentit i va sortir-nos a rebre la nostra padrina que mentre ens abraçava feia el ploricó dient els nostres noms, i de seguit ens va fer entrar. «Encara no deveu haver dinat los meus fillets» i va posar-nos a taula una mica d’escudella que havia sobrat del seu dinar i per honorar-nos va encetar l’últim tupí del confitat, l’únic que havia sobrat després de segar. Va portar pa i el porró ple. La gana ens alçava i vam fer un paper com si fes vuit dies que no havíem menjat. La dona ens mirava i repetia «Ai, los meus fillets!».

Quan ella va haver endreçat la taula i escurat els quatre plats, vam sortir tots tres a trobar el padrí que treballava en un tros. Padrina passava pel carrer com una lloca amb els seus pollets. «Jesús Sentida!, vas molt ben acompanyada!» —va dir-li una dona des d’un balcó. «Ai mira, qui en té se’n croca!». Així donava a entendre que els seus cinc fills, una hora o altra, li feien arribar els néts. I continuava. «Aguet és del Simó i aguet atre és de l’hereu». Va ser forçós escoltar com enraonava de fills i filles, sobretot del de França.

Padrí va abraçar-nos i tot seguit va calibrar com havíem medrat des de l’últim viatge. Sempre em sobtava com, amb poques paraules, trobava la manera de dir molt i de ser xocant. Tant m’havien dit que m’assemblava al padrí de Roní que vaig voler fixar-m’hi bé, però no vaig saber veure en què ens assemblàvem. Devia haver estat un pallargues però aleshores anava un bon tros encorbat. Tenia els cabells blancs i llisos sota la gorra, desdentegat i vermell de cara. L’únic que vaig trobar que fes pensar en jo van ser els braços pigats sortint de les mànigues que duia arremangades damunt dels colzes. Era un home de geni vivíssim i havent bregat amb cinc fills devia conèixer tots els remeis.

A horafoscant padrina va acompanyar-nos a l’habitació. Hi havia un llit sol, gran, on havíem de dormir el meu cosí i jo. Quan ella va haver marxat vam apamar-lo per repartir-nos la meitat del matalàs, però no estàvem conformes, l’un amb l’altre, sobre quin dels dos tenia el pam més just, i vam barallar-nos. De sobte es va obrir la porta i va comparèixer padrí amb una corretja d’embastar el bestiar. Només veure’l vam posar-nos d’acord sense enraonar. I a dormir.