XLII

Que lluny que em sembla aquell dia, divendres, del meu desengany. I en canvi, que bé que me’n recordo, dels detalls de l’ambient i de la gent.

Durant una temporadeta, quan ratllava el dia ja estava despert esperant-lo. Per dormir, només aprofitava el cansament d’havent sopat quan queia al jaç de palla, rendit per l’esforç de la feina i pel corcó de la pena.

Havia anat a trobar el Cisco l’endemà mateix, dissabte. Ell traginava en un tros, sense reposar, fent la feina de talpaire amb traça. Abans de cridar-lo me’l vaig estar mirant. La seua còrpora es decantava cap als furgaders on les talpes havien convertit el seu niu en una llarga foradada. Repartia les metzines i corria a buscar nous muntets de terra que li senyalessin la talpinera. I en allò seria on jo, començaria d’ajudar-lo. Era la part més senzilla de la feina.

Quan va haver acabat a Olp, es va disposar a emprendre camí cap a Pujalt. Abans que comencés a dir-me adéu vaig demanar-li que em deixés anar amb ell. Volia aprendre bé la feina i no cobraria cap dels cèntims que poguéssim guanyar entre tots dos. Va escoltar-me obrint bé els seus ulls grossos, una mica encantats, i en acabat, va dir-me que jo no li feia cap nosa. «Al contrari, em faràs companyia».

Vaig anar a casa a fer-ho saber a la meua mare i a padrí. Només ell hi era.

«Quan en sàpigues, ja vindràs a treure les taupes dels nostres trossos».

Amb aquesta recomanació vaig posar-me de talpaire a recer del Cisco. Tenia la sensació que ell em guardava dels altres, com si aixequés paret entre nosaltres i el món. Anant tots dos, a les cases que el llogaven ens feien la dispesa, però havíem de dormir a les bordes, a vora mateix dels prats on treballàvem. Al cap de dos dies ja vaig gosar espellar les talpes i posava a assecar les pells i amb buscallets molt fins, treballats amb el ganivet, feia agulles i vaig aprendre a ajuntar l’una pell a l’altra amb fil d’empalomar. «Si en fem una armilla, l’hivern que ve anirem calents, Gustí». Me’l mirava quan ell no em veia. Per confegir una armilla que li tapés l’esquena al Cisco caldria fer una mortaldat de talpes. Si no era una armilla, seria un sarró… em deia.

Vam passar tres nits a Pujalt i d’allí vam fer cap a Enviny. El meu disgust s’havia anat aplacant i un bon dia va venir-me al cap un pensament nou. Si la Rosa s’havia trobat amb jo un bon ramat de camins, casada com estava, bé volia dir que em duia voluntat o que li feia pler estar-s’hi. De seguit em deia que no, que no. Però dia i nit ja no se m’apartaria més aquella burxeta. I al segon matí que obria els ulls a Enviny, vaig dir al Cisco que me n’havia d’anar a Sort, que ja tornaria. I ell no va fer-me cap pregunta.

Vaig sallar com un boig fent dreceres amb els meus passos i baixant pel dret una costa que era pena de la vida. No veia l’hora d’arribar, com si em vingués d’uns instants després d’haver passat sis dies sense dir re. Tenia al cap de saber, per ella, per què m’havia triat, i volia escoltar, per les seues paraules, allò que havia acabat per conèixer i ella m’amagava.

Vaig rondar casa Monclús després d’haver caminat per tots els carrers de Sort. Despacientat de no veure-la, vaig tenir l’atreviment d’entrar per la gran portada i arribar-me a la sala del foc. Ella remenava la cassola, en un racó també hi havia la velleta de sempre. Allà al banc tenia el posat insegur de qui pesa figues. Quan la xicota va veure’m va estar a punt de cridar i es va portar les mans a la boca. Jo no havia dit re. Va acostar-se’m i va dir-me que l’esperés a la borda, al lloc de sempre. Vaig marxar que els talons em tocaven al cul.

En contra del que esperava, ella va presentar-se allí molt de pressa. Va entrar a la borda que jo m’estava ajagut damunt d’uns sacs. Després de tancar la porta, va quedar-s’hi jugant amb el seu mocadoret que mai no desemparava. Va mirar-se’m i jo vaig alçar-me. Aleshores va enraonar. «Ja ho saps tot?». «Sé que ets casada». Tota la fúria que havia sentit contra ella m’havia abandonat i la pregunta m’agafava com si ella em trobés en falta. Va fer gest com d’entornar-se’n i jo vaig avançar i vaig agafar-la pels canells. Va aixecar els ulls a la meua cara i vaig abraçar-la. Com altres camins vam jeure junts i encara que jo no tenia esperances, m’havia passat la meitat de la pena. Va dir-me que s’havia hagut de casar i que si l’home ens hi enxampava ens havia de penjar. També va enraonar de jo, només un instant. Va dir que li havia agradat perquè era tan jove i em veia innocent, i ella havia agafat avorrició als homes grans. «Millor és que mai més no mos tornem a trobar». «Vols venir a França?», encara vaig preguntar-li. I mentre es cordava la faldilla havia brandat el cap d’esquerra a dreta. Abans d’obrir la porta es va girar. Ja no duia el mocador. «Em dic Pepita» i va marxar. Al cap d’una estoneta vaig sortir jo i vaig agafar el camí d’Enviny.

I va passar-me com amb el nom de la vaca de casa quan era minyó. Que quan pensava en ella sempre li deia Clara i mai més no vaig poder acostumar-me a un altre nom. La meua primera dona sempre seria la Rosa.