VIII

Cada setmana havia de presentar-me amb els meus papers a la gendarmeria. L’endemà de la discussió a casa, quan hi vaig passar, un gendarme bigotut, que enraonava fent cantarella, va fer-me saber que tots els espanyols que estàvem distribuïts en aquella zona, ens havien destinat el camp d’Adge i que calia que m’hi presentés de seguit. Aquella ordre deixaria escapçada per sempre més la conversa entre l’oncle Ambrosi i jo.

Vaig donar totes les «mercis» al Michel pel seu ajut i va estar molt amable. Crec que ell no esperava altra cosa que veure’m evaporar. L’última pena que li va caldre aguantar va ser que l’oncle em volgués acompanyar fins a Adge.

Vam arribar-hi després de migdia. Ell havia volgut convidar-me a dinar en un restaurant del camí. Feia un temps gelat, però una claror assolellada donava a l’ambient un esclat dolç. Després de la meua inscripció i abans de separar-nos, va dir-me que no em deixaria faltar de res i va donar-me en un paper les seues adreces, i a més a més, la d’un amic de París que, dient que anava de part d’ell podria ajudar-me en un mal pas. Semblava que em deia adéu per sempre. Jo li anava repetint les gràcies per tot i ell se’m va mirar als ulls i de seguit va abraçar-me. En tornar-nos a separar va somriure i va passar-me la mà pels cabells. «Ja tornes a ser pèl-roig!». Acabades les rialles de tots dos, em va dir: «Agustí, em jutges malament?». I el desconcert devia a la cara perquè ell només va tornar a abraçar-me i se’n va anar cap al cotxe. Darrere el tancat de filferro del camp vaig fer-li adéu, i ell va alçar només la mà amb aquella escassedat del gest que el distingia.

Quan el cotxe es va haver fos davant dels meus ulls, vaig quedar-me trist i trasbalsat. A Béziers havia viscut bé. M’agradava la vila i la feina estava ben pagada. Allí, la guerra s’havia allunyat, com una brufada quan surt el sol del bon temps. El trasbals em venia de les últimes paraules que ell m’havia dit. M’havien aclarit un tarter de sensacions que jo havia tingut i no havia estat capaç de tornar-les pensaments. Aleshores ho vaig veure clar. Igual que jo m’havia estimat la Rosa, el meu oncle i el Michel s’estimaven.

Van destinar-me al barracó número dotze, que al cap de poc temps rebria el sobrenom de «Penya Corbates». Allò no era un descampat com Saint-Cyprien sinó un camp organitzat. A més dels barracons, hi havia l’oficina, el menjador i la cuina. Tot hauria tingut una fesomia mansa si no hagués estat per la reixa de filferro gruixut, que l’envoltava, i pels soldats que feien de vigilants. Eren senegalesos. Alçaven molt més que la majoria de nosaltres i els seus caps, d’un negre intens i llustrós, sobresortien dels uniformes i s’arreceraven sota la gorra. Des d’un dia que algú va dir-me que portaven les dents esmolades, em feien feredat, com si no haguessin estat molt més perillosos els fusells que sempre els emparaven.

Des del camp d’Adge, tornaria a escriure a casa. Ho havia fet tres camins des de Béziers, però tenia pressa a donar-los la nova adreça.

Érem a mig gener i el fred ens tenia a ratlla. Dormíem, amb tota la roba posada, damunt d’unes posts de fusta de pi recobertes de palla. Jo recordo que quan ja duia tots els gruixos per sobre, encara m’encabia dins d’un gros impermeable que l’oncle m’havia regalat un dia de pluja. Així em creia guardar-me millor de les xinxes i de la brutícia.

A part del fred de la nit, la duresa del camp d’Adge era la incertesa i les hores mortes. No pas la fam, ja que ens donaven ranxo; no gaire delicat, però prou per viure. A més, al nostre barracó no paraven d’arribar paquets, perquè la majoria dels qui hi dormíem teníem parents a França. Fins i tot podíem fumar. Per tots aquests motius ens van treure «Penya Corbates». Érem l’aristocràcia del camp.

Ja havia rebut dos grans paquets de l’oncle però sense carta d’Olp. Per correu directe fins a Adge, tampoc no m’havia arribat cap notícia. Em preguntava si m’havia quedat sol de família. Vaig tornar a perdre les ganes d’enraonar. Estava cansat de sentir repetir les mateixes facècies i els mateixos rumors. «Tots aquells que tornen a Espanya els liquiden». I després d’allò, venia l’anècdota de tal o tal altre, que havien conegut o de qui havien sentit a dir. Què em calia fer?