XXX

Vaig encetar per aquell temps una vida de solitari entre la gent. Sempre rumiava pel meu compte i callava davant dels altres. Només em quedava el Paco, l’amic músic i sastre, però poques eren les estones que podíem estar junts. En aquells dies, jo era un desvagat sense ofici ni benefici i no entenia els altres.

El dia que el meu germà va dir-me que ja podíem tornar a parar la bastida per refer la casa dels parents d’Amèrica, vaig dir-li que jo no havia vist cap jornal del que havíem obrat abans de l’hivern. Va ser la nostra primera topada. Les dones s’havien quedat quietes a la taula i semblava que no hi fossin perquè no se’n sentia ni el frec de la cullera al plat. Dinàvem. Tot fent una rialla burleta, Conrad va respondre:

«Bé menges cada dia i vas vestit i tens una casa! Tot això no baixa dels aires del cel. I doncs què et pensaves?».

Aleshores va enraonar la meua mare i va fer-ho en to conciliador. «Potser no hem pensat que Agustí es fa gran i li cal dur algun quartet a sobre per si un dia vol convidar…».

El meu germà posava damunt d’ella una mirada ferotge i vaig témer que li faltés al respecte i que a jo em bullís la sang. Per això, abans que Conrad pogués parlar, vaig dir que de tot allò n’havíem d’enraonar tots dos sols.

Durant aquella conversa, jo vaig decidir marxar de casa, però encara m’hi hauria d’entretenir un temps. El temps just per acabar-me de fer capaç que, el meu germà ja no era el més valent de la colla gran dels bordegassos del poble, sinó que era un hereu amb ganes de millorar la sort. No reconeixia en aquell home que m’alçava la veu, al mestre de jocs i de gestos.

Vaig parar una guerra sense sang a la meua cunyada polida. Li deixava el gec damunt la taula i me n’anava a l’habitació. Al cap d’una estoneta, quan no m’arribava cap soroll de la sala, baixava. Anava a treure el gec de l’entrada i tornava a deixar-lo de qualsevol manera. Enfilava amunt. Més endavant, quan tornava a baixar, el gec ja no destorbava, novament era al penjador de l’entrada. Repetia la maniobra, fins que me’n cansava i sortia al carrer. Un altre dia li destapava l’olla que tenia posada al foc o li amagava la capsa de cosir. Mai no es va queixar. Vaig aconseguir només, que em mirés d’una manera nova. Els seus ulls eren plens de preguntes amb una engruna de por. Jo esperava el dia en què Conrad hi prendria part i em trauria de casa.

Mentre jo feia una força desesperada per llevar-me tota la pell de bordegàs, la padrina Marcel·la va posar-se molt malalta. La meua mare no es movia de la casa dels seus pares. Calia vetllar-la i s’ho repartien amb padrí. La dona es passava les hores desvariejant. Tan aviat enraonava amb el seu germà, el Pere americà, com no s’entenia la rastellera de paraules que desgranava més fluix. No ens coneixia, els seus ulls es posaven damunt nostre i les nines se li movien com papallones. Vam pensar que tenia les hores comptades i el metge, que havia pujat de Sort, va ser del mateix parer.

A tot això tornava la calor. A pleret, sense que el mal temps deixés de reganyar les dents. Els blats ensenyaven aquella verdor clara que és pregó del groc que ha de venir.

Un dia em vaig trobar, a la plaça, el llauner de Rialp. Venia de tant en tant a apariar les eines. Duia un davantal fosc, que devia haver estat blaumarí i mentre enraonàvem no parava de fregar-s’hi les mans. Va dir-me que la Tureta de casa Guerau li havia demanat que m’avisés. «Els falten segadors a la colla». No m’ho vaig pensar ni un instant. «Direu-li que enguany no hi faltaré». Aleshores vaig preguntar-li si la xicota ja era casada i l’home, que ja havia tornat a la seua feina, va respondre, sense mirar-me, que un dia d’aquells feien la festa. Girant el calder que tenia entre mans, encara va afegir. «Dissabte o diumenge, no ho sé del cert jo».

Havia passat a la vora un mes i la meua mare no s’havia mogut de casa els padrins. Un vespre va demanar-me que li anés a buscar tota la roba. No era gran cosa, però jo li havia fet cas sense preguntar res. Pia i Conrad hi anaven matí i tarda a passar-ne maldecap. Un dia vam trobar-nos sols, mare i jo, a l’habitació de la padrina. Semblava dormir. La meua mare va dir-me: «Aquí tens els sous que et vas guanyar a la verema i em vas donar. N’hi ha una mica més per tot el que el teu germà t’ha emprat sense paga. Ja ho anirà entenent». D’ella no volia re, que prou m’havia donat, però vaig agafar-ho perquè el meu germà i jo feia dies que no ens badàvem boca. Arribava l’hora de marxar. «Vós tornareu a casa?». Ella va semblar no haver-me sentit. Es va acostar a la padrina, que feia uns instants havia recomençat la seua xerrera sense brida, i l’acotxava bé. Jo hauria volgut dir allò que m’havia medrat per dins, però sabia que tot no li ho podia contar, i vaig quedar-me com si no tingués veu. Aleshores va venir al meu costat, al sòls del llit, i em va dir que quan li vagués aniria que la Rosa del Majoral li tallés els cabells, no volia que ho fes ningú que no hi tingués traça. Ho va dir tota riallera com si fos una criatura renyada que vol fer les paus. Jo vaig sentir una emoció gran i la vaig abraçar.