XXII

Finalment, he decidit escriure a la cuina. És una peça ampla, lluminosa, tot hi és proporcionat. Pràcticament és encara aquella cuina de mademoiselle on la Lídia em va fer entrar el dia de la meua arribada a París.

La meua dona va fer-hi canviar els fogons de llenya per uns d’elèctrics. Ella que havia regirat el pis d’un extrem a l’altre, no hi va tocar res més. La Claire va fer treure un petit safareig, i allí on era, van instal·lar-hi el rentaplats. En poques paraules: ha resistit, amb molta fidelitat als seus orígens, totes les tombades que el pis ha sofert.

Quan el Pierre i la Claire, després d’estar-se vuit anys sols en un petit apartament, van decidir venir a viure amb jo, van canviar alguns mobles i van capgirar l’antiga saleta de les butaques ramejades. Ara és un estudi magnífic, amb una biblioteca gran, ordenada en prestatgeries que arriben fins al sostre. Hi ha dues taules de treball ben il·luminades amb seients confortables. Jo vaig posar-me a escriure a l’estudi quan vaig tornar a París, després de Nadal. No m’hi vaig poder aclimatar. Un dia que la Claire va quedar-se treballant a casa, a la impensada, vaig fer cap a la taula de la cuina amb els meus papers i, des d’aleshores, aquest ha estat el meu despatx.

Ara mateix, al voltant dels fulls veig la fusta tota plena d’esgarrinys. Tot i que és ben polida i no fa olor de menjar, s’ha alimentat de molts sucs i és diferent d’una taula que ha servit d’escriptori. Igual com s’hi coneix molt entre una terra adobada i un erm.

Aquesta tarda he de preparar un sopar per a vuit. Aquí mateix tallaré les verdures i assaonaré el peix que he pensat cuinar. Assegut com ara, picaré amb la maça i remenaré el morter. Cada camí que tenen convidats, la Claire i el Pierre em farien un monument perquè els faig la feina i queden bé. I jo els estic mes agraït que mai perquè els dies que hi ha una colla a sopar em torno jove. Mentre sóc a la cuina amb el meu davantal, tots els ingredients a mà, només penso en els plats. Consulto els llibres de receptes i una llibreta on he escrit les meues, que són, majorment, variacions que he anat provant i han resultat millors. Quan pelo trumfes sempre em ve al cap el mateix record. Mare em deia, quan de xic la mirava com ella en pelava:

«Nen, d’aquest tarter de trumfes, si fem la pell ben fina, quantes n’estalviarem?». Jo m’ho prenia com un joc i me les mirava provant de calcular per dar-li resposta. Deia: «Una de mitjana» o, segons com, «una de gran i una de xica!». Ella sempre em responia el mateix. «Agustí, diu el teu pare que hem de ser estalviadors. A hores d’ara només tenim terra per córrer i rocs per entrepussar».

I, avui que tinc quartets, continuo fent la pela fina quan empro trumfes.

Aquest record m’ha fet pensar en el meu germà. Es pot dir que des que sóc aquí, qualsevol cosa m’hi fa pensar. Però aquest cas ha estat diferent. Segurament la meua mare li havia fet la mateixa pregunta mentre pelava trumfes. Potser el meu germà va començar aleshores a patir pensant que, si no s’espavilava, sempre més li faltaria el necessari i hauria de passar-se la vida fent la pell fina a les trumfes. Vull dir que, potser, volent-nos fer un bé, els pares ens cusen la por al cos des de ben xics i si no es trenca el fil amb els anys, aquell recel creix i fins i tot quan s’ha acabat el motiu, la por ens domina.

No voldria culpar els nostres pares del que m’ha passat amb Conrad, però voldria provar d’entendre-ho. Explicaré com vaig acabar d’aclarir el misteri de l’hort.

El dia abans de marxar cap a París vam anar a Olp a mirar com anaven les obres. Quan vaig veure que la casa xica ja no hi era, em va fer un salt el cor. Uns maons frèvols pujaven, l’un damunt de l’altre, els pilans joves que havien d’aguantar aquella casa nova. La Claire i el Pierre comentaven il·lusionats que allí tindrien un racó per estar tranquils i per anar a esquiar. Escoltar-los em va amorosir l’estranyesa que sentia en aquells instants.

El constructor que se’n cuida es un home del país, de poques paraules i gestos lents. Té uns ulls clars que fixa al teu damunt esperant que encetis tu la conversa. Mentre donàvem el tomb i enraonàvem de com avançaria l’obra, va fer:

«Potser els hauria valgut mès fer-se un xalet un pèl separat del poble. En volen veure algun?». Teníem temps i vam seguir-lo ben a gust.

«Se n’ha fet una colla per aquesta banda de la Força. Hi ha més vista, diuen». I va riure, com si aquell criteri fos incomprensible per a ell. «Ací hi haví quatre hortots, ara veuran».

Quan vam arribar amunt, després d’una pujada dreta que em va fer esbufegar, vaig veure tres casetes per un estil de les d’abans. Balcons xics, llosats amb llucanes i pedra vista a les parets exteriors.

«Ara passen de sis milions cada una, però han de comptar que només del terreno me’n van demanar més de dos, ara fa un any».

No crec pas que l’home ho sabés. Jo mateix fins que no havia arribat amunt, no hi havia parat compte. Allí hi havia hagut l’hort que el meu pare havia adquirit estalviant de molts sous. L’única terra que havia estat seua i que no era per córrer.

Em va tornar a passar com aquell dia al bar, en acabat d’enraonar amb Conrad. Em van agafar ganes de riure però amb els dintres sacsejats com si volgués plorar. Igual que l’aigua de la bassa una estonada després de la tempesta. De dalt es veu transparent i neta però avall hi ha fang fent de solada.

Vaig decidir dir al Pierre que, del meu germà Conrad, ja li’n faria cinc cèntims més endavant.