XVI

A l’altra banda del carrer, les lletres que confegien Hotel Durvan em van fer efecte. No tenia altre remei que entrar-hi ni altre trumfo que la targeta del meu oncle Ambrosi. Vaig passar la porta com qui posa els peus al riu sabent del cert que l’aigua és gelada. Pla que em recordo d’aquella estona però no vull entrar en gaires detalls.

Van tardar a atendre’m. Mentre m’arrecerava en un extrem del taulell vaig veure un home sol i en acabat una parella com s’inscrivien a l’hotel. Per fi van indicar-me un passadís a l’esquerra i una porta on havia de trucar.

Va rebre’m un home de nas gros i corbat com un béc, amb els cabells totalment blancs però la seua fesomia tenia el nervi jove. Aleshores devia acostar-se a la cinquantena. Va fer-me asseure al davant i la seua mirada va semblar-me una barrina. Em vaig defensar com vaig poder responent a les seues preguntes, sinó que en la part de la feina vaig quedar ben galdós. Tot el que sabia fer, no tenia res a veure amb un hotel. De seguit va demanar-me notícies del meu oncle i compto que vaig tenir sort de portar el mateix cognom que ell, perquè com que em faltaven tantes paraules, devia resultar molt eixut i devia fer l’efecte que al meu oncle no l’havia vist mai ni pel forat d’un pany.

Mè. Clamouse tenia un posat estirat, no gastava gaires paraules, em va resultar estrany. Per fi, en acabant de qüestionar-me, va dir que em provaria d’ajudant de cuiner, que estaria a les ordres d’un tal Jacques. Que el seguís.

Encara amb el paper als dits, vaig deixar-me guiar a dins d’una gran sala plena d’eines i d’olors, calenta com un ou a sota la lloca, i amb tres persones vestides de blanc que van girar-se a mirar-nos i, d’atents que estaven, semblaven estàtues. Ara em fa riure pensar en el meu trasbals i en la patxoca que fem les persones segons els moments.

Va dirigir-se a l’home més gran, a qui va anomenar Jacques, i va dir-li que ell em manés i m’ensenyés, i, girant-se cap a jo, que l’obeís en tot. Després va afegir una llaurada de paraules i jo em vaig perdre al primer solc. Només vaig entendre «espagnol» i «jeune». Jacques va moure el cap aprovant com disposat a dir a tot que sí i encara, agraït com un pobre amb la capta acabada de rebre. L’única cosa que jo vaig entendre bé aquell dia, era que per l’amo sentien un gran respecte o una recelosa temença.

Un bon temps, només vaig escurar les eines. Sempre amb els braços a dins de les altes olles i resseguint amb el fregall el rodó de les cassoles; els plats i coberts rai!

Recordo que els dies se’m feien llargs i em vaig pensar que no ho resistiria perquè em sentia el cap bonidor com si fos una abellera, i encara els ulls entelats pels fums i l’ensum marejat d’olors. Però el pitjor de tot va ser que em comptava ben sord, perquè de bones a primeres no entenia què em deien i per no fer-me repetir sempre l’encàrrec, m’espavilava a endevinar-lo i més d’un viatge l’errava. No sé si aleshores entenia que no hi ha sordesa més gran que la ignorància. Em sembla molt que no. I com que del francès, en coneixia tan poquet, se m’escapava el que volien dir-me i jo em pensava que era el so que s’apagava.

L’hora de plegar era a dos quarts de tres de la tarda, però a les sis s’hi havia de tornar a ser. Aquell primer dia, quan Mè. Clamouse va acostar-se’m al final de la jornada, vaig demanar-li si, descomptant-me una part del sou, podia tenir un lloc per dormir en aquell gran casal.

A dalt de tot dels quatre pisos, sota teulat i en un recambró amb finestra xica, vaig fer a París el meu niu d’home sol.