IV

Fa un bon rastre de dies que hi rumio. Si vam néixer de la Llúcia del Reis i vam ser criats per un igual, menjant els bocins d’un pa pastat per les mans d’ella i la vianda repartida d’una mateixa olla amb una sola llossa, com podem ser tan malavinguts el meu germà i jo?

Endebades desgrano totes les diferències. Ell el gran, jo el xic. Ell colrat i valent, jo clar i eixut de carns. Ell hereu, jo cabaler. Encara podria continuar la requesta i ni així em convenceria que hi hagi motiu per no tenir amb ell ni verd ni sec. Jo vaig marxar i ell es va quedar.

L’única cosa al món que ara em fa acalorar és la seua cabarruderia. Per què no em vol veure? Diuen que la sang no es pot tornar aigua i no entendré mai que Conrad faci péixer la separació com si fos un animal. Mai de la vida no m’hauria pensat que passaria així. És veritat que no va dar resposta a cap carta, ni per Nadal, ni quan mare va morir. Jo creia que era mandra d’esgarrapar el paper, però estava convençut que quan podríem abraçar-nos s’haurien fos tots els recels, que tornaríem a ser dos bordegassos recordant els temps vells, les hores esfugades.

Ara jo podria dir: «al cul del sac trobara la penitència» com trobem les engrunes si hi hem posat pa, i deixar-ho córrer, però no ho faré. Vull saber què li passa pel cap, què vol, què l’allunya.

Acabat d’arribar de París vaig anar-lo a veure. No era a casa. La cunyada, tota compungida, va demanar-me que no m’hi acostés. «Pel que mès vulgues, no el vaigues a trobar».

M’havia fet passar a una habitació clara. Del balcó ple de testos florits entrava la llum de la tarda i s’emparava en uns mobles de fòrmica. M’havia fet seure en un sofà senzill i de seguit havia anat a buscar «uns papers teus». Havia tornat amb una capsa i no me l’havia donat a les mans sinó que l’havia deixat a la tauleta de davant del sofà.

«Quan es va vendre la casa dels padrins ho vam treure tot» i es va enrojolar com una fadrina, no va voler asseure’s i en allò vaig conèixer la seua inquietud. En acabant de pregar-me que prengués alguna cosa va tirar al dret com per avançar. En poques paraules va donar-me a entendre que no els havia agradat molla que volgués comprar la casa xica. «Als pobles tot se sap i ara diuen que Conrado ha deixat afonar la casa dels pares sense un ai. Fins avui ningú no ho havia fet córrer, però de l’hora estant que vas arribar la bonior no ha parat».

De jovenet jo havia tingut quimera a la Pia perquè va encasquetar-se’m que, sense fer soroll, havia capgirat els nostres costums. En una paraula: la trobava guita. Ben segur que no m’enganyava, però quan la gent ens fem grans canviem. Com si fóssim unes altres persones d’aquelles que vam ser de joves i de nens. Enraonant amb ella, vaig conèixer que ja no li guardava malícia i que la seua persona em produïa estranyesa. Ella em tractava amb atenció mansa i alhora distant, com en aquest país fa anys se solia tractar «els senyors», és a dir, els forasters.

Tinc massa temps per mirar i pensar; no sé si em fa bé tanta folga. En un mes de voltar pel terme puc dir que els pobles han canviat molt des que jo vaig néixer. La gent n’hem anat marxant. Moltes cases s’han tancat. A pleret s’han mort els vells que hi quedaven. Els joves no han tornat dels pobles grans del pla i de les ciutats. A l’hora de fer una mirada, què veus? Moltes bigues despenjades, els llosats s’han obert pels camins on la neu i la pluja s’havien entaforat. Les cases ensenyen sense vergonya els seus dintres mentre la bardoma avança entre els carreus.

Aquest agost els blats no han fet xiular ni volants ni falç, el motor del tractor, conduït per un home sol, fa tota la solfa. És estrany trobar-se un carro i les dreceres s’han tapat de rocs perquè ningú no les camina.

Al bon temps encara és glòria. Durant la Festa Major, les places tornen a omplir-se. Amb la Claire en vam seguir tres o quatre, i totes van resultar molt animades. Però jo no hi aguantava gaire. Els instruments elèctrics fan una tal forrolla que es podria ballar a una hora de camí d’on els músics toquen.

A la plaça d’Olp hi havia una tómbola, alta com un tabernacle, davant de casa el sastre. El meu amic Paco va morir durant la guerra i amb ell es van perdre els dos oficis de la família. Aquest estiu cap de les germanes ni dels nebots han obert les portes. Jo mirava cap a la tómbola i al seu darrere treia el nas la barana del balcó buit. Compto que mai abans no havia vist una cosa tan lletja. Girant la cara vaig fixar-me en el reguitzell de cotxes, tots amb el morro a tocar de l’abeurador igual com un ramat de bestiar acostats per beure-hi.

Hi havia un ambient d’alegria i de bon humor. La gent es saludava i s’oferia refrescos. Ja no hi ha cambra on beure vi i menjar xolís i coca. Ara: cerveses, coles, patates de bossa… Una furgoneta despatxava de tot. Quan vaig haver saludat i enraonat amb els coneguts, vaig demanar a la Claire de tornar a Rialp. Al seu costat, al cotxe, la mirada cap a fora i els mateixos pensaments per dintre.

Encara puc veure les muntanyes, els noguers, els clops a vora el riu, les freixeres pertot. Es troben fonts fresquíssimes com ahir i s’han construït xalets per passar-hi les vacances, es refan algunes cases antigues per buscar el repòs d’uns dies.

No tornarà res del que és passat, però jo puc fer alguna cosa. Pujar la casa xica de nou en nou.