XL

Mare ensalgava la massa i li dava tombs a dins de la pastera fent volar les mans amb una gran llestesa. Compto que aquell pa havia de sortir ben esponjós perquè, parlant, parlant, va treballar la pasta molta estona.

Li havia fet saber com i per què havia deixat la casa on m’estava. Ella havia escoltat sense enraonar, només sacsejant el cap amunt i avall, eixamplant-se-li els ulls per la ferotgia de Guerau i per la sang que el pobre Pasqual havia perdut. Era la dona agradosa de sempre. Amb els cabells ben tallats, jo tornava a veure-la bonica i jove.

«Has fet bé marxant d’aquella casa».

Aleshores li havia començat a explicar que millor era que me n’anés a França, «Mare, hauria d’escriure a l’oncle Ambrosi. Segurament em trobarà feina».

Ella havia deixat d’amassar i havia tapat la pastera amb un tros de cotó blanc. Calia que la massa reposés. Aleshores vaig parlar-li de la xicota. No m’atrevia a anomenar-la i ella després d’eixarravar-se les mans se les eixugava al davantal. «Jo la necessito, aquesta xicota, des del dia que la vaig conèixer a Gerri». «La necessites?», va preguntar-me. M’havia encès de galtes sota la seua mirada, i aleshores, mare havia dit el que havia sentit tants camins sense patir ni fred ni calor. «La dona que s’hi deixa arribar…».

Em dolia que fos la meua mare qui parlés així per referir-se a la Rosa. És clar que no li vaig dir que, no solament s’hi havia deixat arribar, sinó que m’havia ensenyat, sense fer-se pregar, el camí que hi mena.

Mentre jo hi rumiava, estona feia que ella havia girat full. Aquesta dita és de les que no s’acaben perquè tothom sap el final i així té més verí. Va demanar-me si me l’estimava. I jo, que molt. «Doncs, escriu a l’oncle, caseu-vos i marxeu en bona hora».

Va fer uns passos per la sala i jo, que havia vist el cel serè gràcies a les seues paraules últimes, vaig tornar a quedar escalabrat pel que aleshores sentia.

«De quina casa és? Bé caldrà anar-la a demanar als seus pares si és que en té». Vaig respondre que més tard n’acabaríem d’enraonar, que estava cruixit pel cansament, i no mentia.

Només arribar, mare m’havia pregat perquè fes un mossec i li havia dit que més tard. En aquells moments s’acostava amb una magra de pernil i treia el pa del calaix per llescar-me’n. Aleshores em va venir el Cisco a la memòria i vaig dir-li que ja tornava de seguit.

Amb quatre bots havia arribat a la plaça. No sabia quant temps havia passat enraonant a casa, però el Cisco va dir-me que no feia gaire que s’esperava. Només quan va saber que havia deixat el menjar a taula va consentir a acompanyar-me. Però ho feia de mala gana, en tot el posat se li veia. Jo volia que mare el conegués perquè eren molts els camins en què jo li n’havia parlat. Quan nosaltres ja estàvem tips de pregar-lo perquè mengés i begués, ell va fer un traguet de vi alçant el porró com si es tractés d’una ploma de gallina. Fins que mare no va passar la porta no va dir més que el just per no resultar bordisc.

Per un dia o dos tenia feina a Olp mateix. A canvi de la dispesa i unes quantes pessetes, havia de buidar les talperes d’una hisenda de les grosses.

«M’han dit que al terme de Pujalt tots els trossos estan taupinats, demà o l’altre no hi he de faltar».

Vaig preguntar-li si els caçava amb trampes, uns enginys que es diuen talponeres segons a on. «Més m’estimo tapar l’un extrem del cau i posar metzines a l’altre». Es va treure un saquet de fil i va deixar que en rodolés una mena de terra granulada dins la seua palma immensa. I alçant la vista com per assegurar-se que ningú no se’ns escoltava, encara va afegir: «Jo hi afegeixo un pessic de sucre i en acabat de tastar-ho ja les tens potes enlaire. Però si es vol emprar la pell, s’ha d’aprofitar la primera estona per espellar-les, si no es reinflen».

No sé si va endevinar el fàstic o el va veure pintat als meus llavis, perquè va afegir: «No és pas mala feina, i si les taupes fossin d’aliment, encara fóra més bona. Però aleshores faria servir parany per matar-les».

No havia calgut que li preguntés si li feia angúnia fer aquella feina. A la seua manera, ja m’ho havia participat.