XII

Guerau era si fa no fa del temps del meu pare. La seua dona s’havia mort quan la Magdalena tenia a la vora set anys. Un dia que la Tureta estava fins al capdamunt, va dir, així com qui parla tot sol, que la dona de Guerau s’havia mort de sentiment. Allò havia estat un instant, les paraules mig mastegades pel penediment de dir-les, però me n’havia arribat un alè de tristesa perquè la Magdalena, que també s’ho escoltava, havia aclucat els ulls el temps de dir un amèn.

Tornant a Guerau he de dir que sort dels consells del meu pare, que si no, jo hauria topat amb ell com un ou s’esfarnega contra una pedra. Era l’amo i era ric. Era el pare de la Magdalena. No sabies mai per on sortiria. Començava fent una facècia i acabava dient tempestes. El trobaves motxo i en el temps de girar els ulls ja volia que ballessis a dalt d’un bastó. Però era el pare de la Magdalena. Tenia anomenada de bruixot, renegava sense aturador, no tenia hora ni per dinar ni per dormir, bevia massa. Vaig arribar a la vora d’avorrir-lo, sinó que era el pare de la Magdalena. No vaig saber mai si em tenia per un no-ningú o si en cas de vendre’m n’hauria pagat deu cèntims per jo. Uns bons farts de treballar que m’hi vaig fer en aquella casa! Anar a buscar la llenya i l’aigua, donar menjar als animals, ajudar a la Tureta a dur el que fes falta de l’hort, munyir les vaques i, sobretot, acompanyar l’amo a caçar. Si li passava pel cap d’anar-hi un dissabte, jo no anava a casa fins diumenge, i si ho barrinava per marxar entre setmana, un dia que no calia que jo anés a estudi. L’endemà prou que em castigaven. Anant amb ell a caçar va ser com més el vaig conèixer. Ell mateix es vantava dels seus excessos. Sovint deia: «Jo al goz l’he rendit a tot: a cazar i a jeure». Ja he dit que era papissot. Aquest seu esmussat, segurament de l’únic que no en tenia cap culpa, va arribar a donar-me neguit com una picor. D’aleshores ençà ni en un nen no em fa molla de gràcia. Així, encara que els dies passen, reunim les persones amb les seues coses sense poder-les destriar més.

Tot el que he dit de l’amo ho dono per cert. Però també ho és que jo a casa Guerau vaig passar moltes estones bones i fins i tot felices. La Magdalena em va enlluernar des del primer dia. Tot hi va ajudar: tant que jo la trobava bonica com un àngel, com que tenia un fer quiet, un si és no és murri. Allò m’atreia cap a ella, estirat pels fils d’endevinar quina li rondava, què la feia sospirar amb els ulls perduts entre l’ardor roja i groga de les flames.

La Tureta era la terra que unia els nostres mons separats. A través seu es trobaven les nostres mirades i es calmaven o s’encenien els nostres anhels, segons el dia. Era l’aigua del rec amarant la terra seca o el vent atiant el foc del rostoll. El que jo no sé és si ella coneixia la seua art o era tan innocent com la claror de la seua mirada. Tot l’hivern, tan llarg, si no m’havien manat re abans de sopar i quan la Magdalena tornava de cantar, ens apolleràvem al voltant del foc, ben a prop de les faldilles de la Tureta. Sí, la mossa que feia un xic de mare i un xic de mestressa, mossa a la fi. Igual que la meua mare, ella també sabia explicar fetes, contalles i igualment les barrejava segons la movia l’instint. Si bé sempre me la vaig escoltar com un badoc, no m’acabava de fer el pes, perquè la Tureta sempre tenia tirada al sentiment i a la pena. Jo veia que, la Magdalena, amb les llàgrimes que regalimaven aquelles històries, s’hi quedava encantada. A l’instant que s’havia parat la veu i arribava la quietud, només esquitxada per l’espetec curt dels troncs que es partien en brases, semblava que la pubilla de casa Guerau no necessites ningú. Tenia la cara lluent de la claror del foc i els cabells recollits li feien caragols a vora de les orelles. Tan rossos com l’espiga del blat madur. I encara, els ulls verds amb la mirada perduda com un pou d’aigües fondes. Aquells moments jo patia, perquè la Magdalena va ser la primera xiqueta que em vaig mirar com una dona. Ella tenia tretze anys i jo encara més jove, i destraler. Però va brotar una atracció intensa que em manava i no em deixava viure amb el meu alenar sol.

El dissabte d’aquella primera setmana de col·legi, sense menjar re, em vaig posar en camí cap a Olp. Què hi feia que fos l’hora de dinar quan havia sortit d’estudi? M’arborava el pensament de refer tot sol el camí que sis dies abans havia trescat amb el meu pare… Em va semblar molt curt. Tot jo bullia de paraules i de records. Quan arribés a casa no sabria per on començar. No podia ser que Olp fos tan a prop de Rialp. Jo creia venir d’un altre món. Les cares dels companys d’estudi, la Magdalena i la Tureta, l’amo, la gent del poble que havia tractat… I jo només era, encara era l’Agustí de la casa Xica, el fill del Simó i la Llúcia, germà del Conrad.