L’autor d’Izas, rabizas y colipoterras fa pràctiques

Quan Cela^[61] venia a Barcelona els anys cinquanta, l’amic Nèstor Luján el portava a un prostíbul de confiança del carrer de Sant Màrius, prop de Muntaner. Em contava que el va presentar així a una de les noies:

—Mi amigo Cela, académico de la lengua.

Ella se’l va mirar amb atenció i va replicar sense embuts:

—Menudo guarro debe de ser.

L’escriptor tenia la ceba d’exterioritzar escandalosament que assolia el clímax sexual amb crits molt forts i de ritme decreixent:

—¡¡¡Viva España!!!, ¡¡¡viva España!!!, ¡¡¡viva España!!!

I la mestressa, que xerrava amb Nèstor a la sala li comentava:

—El señor académico acaba de correrse.

A voltes els acompanyava un destacat compositor de l’època, que feia el mateix cerimonial, però invocant Franco.

Confesso que la història em va fer molta gràcia pel fet que sovint, quan sortíem del col·legi de la Bonanova, ens divertíem tocant el timbre d’aquella casa i arrancant a córrer.