Albert Llanas, estil fins a l’ultim
Albert Llanas[9] fou un comediògraf, però la veritat és que la posteritat encara el recorda només pels seus acudits i per un tarannà tan humorístic com pintoresc. Es conten d’ell moltes coses, però em fa l’efecte que el pas del temps li han restat una comicitat que indubtablement havien tingut. Per això només em limitaré a recordar les que a mi m’agraden més.
El banquer Manuel Girona va fer construir un parell de cases bessones a la ronda de sant Pere, 3 i 5, on encara hi ha la llibreria Catalònia. Si hom enlaira la mirada veurà que encara apareixen encastades al frontó que remata les façanes unes grans lletres daurades fàcilment llegibles. En una banda, el text diu:
«La fe fortalece
La esperanza vivifica».
A la del costat:
«La caridad ennoblece
El trabajo dignifica».
Albert Llanas va comentar que ell proposava afegir-hi:
«Las mujeres debilitan».
En ser acabada la Pedrera, Llanas va sentenciar que en una casa com aquella els llogaters no podrien pas tenir-hi gos, sinó que per força haurien de criar-hi serp.
El 5 de novembre de 1891 va tenir lloc a la Sala Parés una gran exposició que ha fet història, amb obres de Rusiñol, Casas i Clarasó. Però també es recorda encara per la intervenció insòlita d’Albert Llanas, que anava vestit de general, va fer el paper de l’autoritat militar màxima i va intervenir en el vernissatge amb un discurs ditiràmbic acabat amb quatre trets de salva després dels mots: «Els militars no parlem, actuem!».
Per celebrar l’èxit de la primera conferència que havia pronunciat a l’Ateneu el 1893, Rusiñol va proposar als amics fer una cargolada en un berenador que hi havia a Can Tunis, just davant del cementiri. L’àpat no va satisfer del tot les exigències, tant pel gust dels cargols com perquè molts eren buits. Llanas, un paladar fi, va cridar l’amo i sense embuts li va dir:
—Escolteu, aquests cargols són una porqueria; els de l’altre cementiri són molt millors!
Era ajagut al llit i suportava amb estoïcisme la malaltia que fatalment l’abocava a la mort. En adonar-se que havia arribat el final, va voler ser fidel a l’estil que li havia donat personalitat inconfusible: amb la mà dreta es va estrènyer la mà esquerra i va mormolar:
—Passiu-ho bé, senyor Llanas.