En què quedem: qui era de duro?

Manolo Hugué contava que el pintor Padilla,^[24] potser animat per haver cobrat l’encàrrec que Plandiura li havia fet per al Poble Espanyol, va decidir regalar-se una aventura galant nocturna. Una vegada fet l’amor amb una senyora d’allò més vistosa, li va deixar un duro de plata damunt la tauleta de nit. En veure’l ella li va recriminar:

—Tu creus que jo sóc una dona de duro?

—No, nena, no; tu vals tot l’or del món. Qui sóc de duro sóc jo.