El més petit de tots

Carles Riba sofria molt a causa del complex que li provocava el fet de ser baix. No ho va superar mai. La prova és que quan Sagarra va publicar les Memòries i va llegir que, segons ell, ja a la Universitat duia el bastó de mariscal de les lletres catalanes, s’ho va prendre com una ofensa, en el sentit que era tan petit que havia de menester un bastó.

Aquest mateix tema va produir almenys un parell de situacions anecdòtiques. En efecte, la filla de Pompeu Fabra va contar a Rosa Piñol que, a Montpeller, Riba comentava al seu pare:

—Escolteu, Fabra, vós trobeu just que el sastre em faci pagar el mateix d’«hechures» que a un altre?

El matrimoni Riba era a París i l’escriptor Alfons Maseras els va convèncer d’anar a escoltar un bon cantant que actuava en un cabaret del Barri Llatí. Llavors, molts d’aquests «chansonniers» ambientaven l’actuació amb referències a la clientela que entrava al local, la qual cosa creava un ambient entre simpàtic i familiar. Així doncs, en arribar els tres barcelonins, el cantant va interrompre la cançó per comentar, en veure la senyora, la poeta Clementina Arderiu:

—Voilà madame.

I en referència a Alfons Maseras, que entrava a continuació:

—Voilà monsieur.

I en descobrir el tercer, que era Riba:

—Et voilà le bébé.