La gana del doctor Rubió i Lluch

L’Institut d’Estudis Catalans no disposava, poc després d’haver estat fundat (1907), de gaires diners. Malgrat això sovint convidava autoritats estrangeres i, en acabar l’acte solemne, es feia un convit. A fi de poder convidar més gent es va trobar l’equilibri entre un gran dinar i no fer res: de Can Culleretes servien un xocolata abundant i després unes grans plates de crema catalana. Els forans no repetien mai del primer, trobaven que el gust era massa fort; en descobrir el segon, se’n declaraven enamorats i ho demostraven. En aquella ocasió havia estat convidat el professor Cartailhac, prehistoriador famós que ensenyava a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. La seva intervenció fou molt celebrada. En acabar, tothom es va entaular i Can Culleretes començà a servir. Quan van aparèixer les grans plates de crema cremada, hom es va adonar que el canvi de cuiner n’havia modificat la presentació i el conjunt esplendorós apareixia voltat de clavells vermells. Feia un cert efecte. Rubió i Lluch,^[26] president de l’Institut, es distingia per una gana que superava la seva miopia. Fou el primer a servir-se: es va omplir el plat amb crema i dos clavells. La primera cullerada fou per la llaminadura, però la segona optà per tastar aquell clavell, sense adonar-se que era de debò. La boca li va quedar plena, completament plena i, al mateix temps, prestava atenció als elogis encesos que el savi Cartailhac feia d’aquella llaminadura, però no li deia ni un mot. Gaziel, que era present, s’adonà de la situació dramàtica i es preguntava què faria Rubió i Lluch amb aquell clavell de bona mida: l’escopirà o el mastegarà? El savi Rubió, que mantenia la boca plena, s’anava tornant vermell, cada vegada més vermell i no deia ni un mot al col·lega francès. I en un gest heroic, es va empassar el clavell. Gaziel ha contat que al mateix temps va veure que va baixar amb lentitud galta avall una «furtiva lacrima», gens operística, però.

No em resisteixo recordar el que va succeir a Ginebra, on Chu En Lai feia de mitjancer en les negociacions de pau en la guerra d’Indoxina. Com a postre fou servit el formatge Petit Suís, sempre embolicat amb paper. El polític xinès, que no l’havia tastat mai, se’l va ficar tot a la boca. Mendès-France, estadista però també home de món, es va adonar d’aquella situació tan delicada; com que per cap concepte era convenient posar en ridícul Chu En Lai, va fer l’ullet als seus. I la delegació francesa, com un sol home, es va menjar el Petit Suís amb paper.