El teatre d’aquell temps era imprevisible

Antigament, el Principal era l’únic teatre que hi havia a la ciutat de Barcelona. Sovint, mentre s’estava representant una obra, tot quedava de sobte paralitzat. Què succeeix? es deuria preguntar un espectador novell. I és que el públic s’aixecava de les butaques i s’apressava a situar-se a la porta principal, mentre que els actors, sense excepció, s’agenollaven a l’escenari. El que succeïa era que el Sant Viàtic passava per la Rambla, camí de la casa d’algun moribund. Tan aviat com s’havia allunyat, tothom tornava al seu lloc i l’obra prosseguia com si no hagués passat res.

Al començament dels nostre segle, els actors que encarnaven els personatges dels melodrames ho feien amb tant de verisme, que el públic s’identificava amb la seva desgràcia o amb la seva maldat. La tristesa, el dolor i les llàgrimes eren la resposta habitual a mesura que es desgranava aquell munt d’infortunis. Es comprèn, doncs, que esclatés la següent situació en l’estrena d’El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, autor que era capaç de trastornar el públic senzill i embadalit. L’obra en qüestió constava de set actes i denunciava l’explotació de la classe obrera per part de la noblesa de la Rússia tsarista. De cop i volta es posà dempeus a la platea un menestral, arribà fins a la boca de l’escenari, va treure un pistolot i va apuntar al despitat aristòcrata Trepoff. Aquell pobre actor, convençut que el pertorbat espectador semblava disposat a fer justícia immediata pel seu compte, es deixà caure de genolls i va tenir encara la sang freda d’entonar aquest cant inatacable a la innocència:

—¡Soy un humilde actor! Deploro mucho tener que interpretar a un personaje tan repugnante y tan vil. En la vida real estoy con ustedes, del lado de la libertad y contra la reacción.

El menestral, galtavermell d’ira, va deixar d’apuntar-lo. Tot això va tenir lloc al teatre Apolo del Paral·lel.