Pich i Pon, entre la veritat i la llegenda

L’industrial i polític Pich i Pon^[46] era tot un personatge que va provocar tota mena de situacions d’allò més còmiques; per la seva incultura oceànica, pel seu lerrouxisme i per la seva fortuna copiosa va propiciar que els enemics, incomptables, inventessin una llegenda que, malgrat tot, tenia fonament. Una de les seves especialitats era confondre les paraules o les frases fetes i per aquesta raó deia coses com «llengua vespertina», «llum genital» «es necesario un acercamiento de países hispano-españoles», «un saló de conferències que tingui condicions aquàtiques», «nosaltres, serenos i vigilants», «amics i senyors, més amics que senyors».

Pel que fa a les anècdotes, El Be Negre cada setmana en publicava de molt divertides, però irreals de la primera a l’última ratlla. Per aquesta raó em limito a contar les que van viure Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias.

El primer va referir aquestes dues a les seves memòries. En un dinar al cim del Tibidabo li va sentir dir, dirigint-se a tots els reunits al voltat de la taula: «Perquè nosaltres, els periodistes, venim a prestar un buit a Barcelona». I Víctor Hurtado li va confessar a Llates que, en una conversació telefònica amb Pich i Pon sobre un problema municipal, li va dir: «Tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve».

Entre les que aplega el periodista Tarín a les seves memòries trio les següents. A l’enterrament impressionant de Macià va comentar: «Mira que aquests militars tenen cada cosa… Ves que portar el difunt en un harmònium d’artilleria…; ja són ganes». I sobre els problemes de les immigracions: «Lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces seguramente comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado». I ell que era republicà i que va inaugurar el monument a Pi i Margall, president de la I República, va reflexionar en aquests termes sobre els avantpassats: «He pensat en més d’una ocasió que nosaltres devem ser una branca de l’arbre d’on surt el venerable Pich Margall». Feia poc que s’havia implantat la dictadura de Primo de Rivera i a una senyora li deia:

—La dictadura es una tiranía, pero comparada con la de Mussolini.

—Però Calígula i Nerón… —intentava replicar-li una altra senyora.

Llavors Pich i Pon va tallar i amb autoritat sentencià:

—El tirano más famoso, señoras, fue el Tirano de Bergerac.

Quan va fer el discurs de presa de possessió de l’alcaldia, va anunciar que aplicaria una política inspirada en les tres «emes»:

—Ministració, ministració i ministració.