Eugeni d’Ors inspirava la maledicència

Eugeni d’Ors,^[22] que tenia tant de savi com de bufat, no va tardar a guanyar-se l’animadversió dels qui el tractaven sovint. El poeta Josep Carner no li professava cap mena de simpatia, però a més era conegut pel conreu que feia del sarcasme. No és estrany, doncs, que aviat fes córrer anècdotes per desacreditar-lo.

Per exemple, contava que els redactors de La Veu de Catalunya van sentir amb esglai els crits de «Socors! socors!». Fins que es van adonar que era Xènius que feia la seva entrada, tot anunciant: «Sóc Ors, sóc Ors».

I el mateix Carner assegurava que a l’Institut d’Estudis Catalans també la hi tenien jurada i que per això algú, per mortificar-lo, va canviar els rètols dels urinaris i al lavabo de les senyores va posar «Cambra de l’Ors» i, al costat, al dels senyors, «Cambra dels Comuns».

Quan les tropes de Franco van conquistar Reus, el prohom Font de Rubinat, en topar amb un Xènius vestit de falangista, amb bota alta, corretjam, camisa blava i boina vermella, no es va estar de dir-li a la cara:

—Caram, Ors, vós també disfressat de cadernera?