La musicalitat d’unes sedes va excitar Pere Rahola
Pere Rahola,[21] polític, advocat i prohom de la Lliga, també ha passat a la història per aquelles quartetes satíriques que Sagarra li va dedicar i que encara avui les noves generacions saben de memòria. (Chapaprieta el va nomenar ministre de Marina i es va publicar aquesta quarteta: «El senyor Pere Rahola,/ que és ministre de Marina,/ decreta que a la titola/ se l’anomeni sardina». I quan Portela Valladares el va fer ministre sense cartera va merèixer aquesta altra: «El senyor Pere Rahola,/ ministre sense cartera,/ decreta que torna enrera/ en allò de la titola»).
Crec que també mereix ser recordat, però, per un intent d’història galant d’allò més sorprenent, gairebé cinematogràfica.
El nostre polític va desenvolupar a Madrid una tasca parlamentària estimable i va ser fins i tot ministre. No solament era solter i ric, sinó que es dedicava amb aplicació a empaitar les senyores, com més millor; i tenia fama, merescuda, de consumar les aventures amb èxit.
Era discret, però en aquesta ocasió va ser florit i generós en el detall a l’hora de confessar fil per randa a Sagarra la següent aventura.
Som al Congrés de Diputats de Madrid. Pere Rahola exhibia una oratòria solemne i pirotècnica, que adquiria una volada enorme si tenim en compte les llaunes mortals que tenien per costum desgranar tota aquella colla de carcamals i de patums que omplien l’hemicicle. Aquell dia, segons Rahola, no tots eren carcamals ni patums: a la tribuna de convidats va descobrir, només encetar el seu discurs, dues senyores d’aspecte enlluernador i que ell va qualificar de «jamonas», la qual cosa estalvia més descripcions de detalls; només va afegir a Sagarra que, a més, una d’elles apareixia ornada per una bellesa excepcional. La intervenció va durar una hora ben llarga i es va adonar que aquella dama li demostrava una sol·licitud inusual; al cap d’una estona, malgrat seguir en la seva condició d’orador, es va reconèixer seduït per aquella mirada que, per un home experimentat, indicava una actitud d’allò més predisposada a una aventura certa. En acabar, el joc per part d’ella encara va quedar més evident i més compromès. Fou llavors quan s’adonà que ella deixava el seu seient i es dirigia vers la sortida. Malgrat que Rahola no coneixia amb detall tots els racons ni dreceres ni amagatalls, va intuir que només havia pogut seguir un camí. I es llançà en aquella direcció com un tigre; quan arribà al lloc s’adonà que el corredor només conduïa a una luxosa cambra de serveis higiènics. Ell va tenir la certesa que la seva estimulant presa amorosa només podia ser a dins. El silenci era total, però de cop i volta va començar a sentir la musicalitat d’un brogit d’allò més fi, el que només pot produir el moviment de faldilles, enagos, «refajos», sedes i puntes que estan en contacte amb les parts més íntimes, subtils, secretes i cobejades. El nostre donjuan va entrar en aquell estat d’excitació que només pot provocar la imaginació esperonada per l’èxtasi. La musicalitat va adquirir la qualitat de les salzeredes primaverals, reconeixia més tard ell mateix en la confessió. I mentre muntava la guàrdia, que la feia amb la mateixa sensació del vell granader que vigila la porta de l’emperador, anava repetint per dins: «Ja et tinc! Ja et tinc! Ara sí que no te m’escapes!». Esperava amb la seguretat de qui sap que el peix ja és al cove i encara va escoltar una nova remor de «froufrou» que el va trastornar. De cop i volta es va obrir la porta màgica i va aparèixer Sa Eminència Reverendíssima el cardenal Guisola, arquebisbe de Toledo i Primat de les Espanyes!