«Lo Chil» fou el Pich i Pon del teatre

Pep Gil aviat va obtenir a Barcelona una veritable aurèola de popularitat, fins a l’extrem que tothom no solament el coneixia, sinó que feia tanta gràcia que la malícia popular li va començar a atribuir fets i dites inventats; ras i curt, era el Pich i Pon dels empresaris.

Abans d’entrar en matèria vull situar el personatge.

Havia nascut a València i aviat fou prou conegut com un actor característic estimable per a drames i sainets. El 1896 vingué a Barcelona i, ell que sentia créixer l’herba, va decidir quedar-s’hi en adonar-se que «molts bitllets de mil hi han per ací». Per l’accent, pel vocabulari i pel seu aire fatxenda tot seguit fou conegut com «lo Chil». Parlava pels descosits, amb ocurrències sucoses, més llest que la gana, bon pagador quan no anava curt d’armilla, aviciat pel joc, la qual cosa el podia fer perdre bous i esquelles en una nit en què la sort li girés l’esquena.

No solament tenia nas per produir espectacles teatrals populars, ornats amb el somriure de l’èxit més espectacular, sinó que aviat va imposar la seva personalitat en la creació d’uns cartells i d’uns anuncis que els barcelonins se’ls contaven els uns als altres com si fossin acudits. «Lo Chil» va adquirir una celebritat que el va ajudar a promocionar tot allò que presentava. Només va fallar en el seu propòsit de ser elegit com a regidor lerrouxista, potser perquè tampoc s’ho havia proposat de ferm. Amb la mateixa franquesa amb què deia les coses, no va dubtar gens ni mica a apallissar Federico Urrecha, crític d’El Diluvio. La seva potència imaginativa li va permetre de crear la «sesión vermut» (ell en deia «sección») i les matinals. Ningú com «lo Chil» ha deixat l’empremta de la seva personalitat inconfusible en frases i eslògans lapidaris.

Al gran actor Antonio Vico, inoblidable intèrpret de Don Juan Tenorio i d’un drama enorme en deu actes titulat Juan José, va ser-hi organitzat un acomiadament merescut del públic barceloní, i va merèixer aquest anunci de «lo Chil»: «Para eso de los Juanes, nadie como don Antonio Vico».

Ell va intentar allò de la Pulga amb la Bella Chelito. Va guanyar diners a cabassos, però no en tenia mai prou, volia munyir fins al final i per això va proposar aquesta temptació irresistible: «4 Pulgas 4. La Bella Violeta, la Bella Gardenia, la Bella Luzbel y la Bella Monterde. ¡El desenfreno de lo escultórico! ¡Las cuatro pulgas trapezoidales!».

Al teatre Asiático va anunciar en aquests termes la novetat: «Estreno, en este teatro, del cuadro patriótico titulado ¡Viva España! o la muerte de Macco, tomando parte un magnífico caballo y toda la compañía».

Val la pena de recordar el que li va confessar a Jacinto Benavente: «Ahora ando preocupado con una obra que han traído y cuya historia no está mal. Su titulo, Cuadros de historia. Atienda, don Jacinto: en primer término la moldura de un cuadro y detrás unas cortinas de terciopelo. Se descorren éstas y detrás aparecen cuadros de Rubens, Tiziano y otras pornografías». En ser esbroncada la cupletista per sortir a l’escenari massa tapada, ell es va creure obligat a comunicar: «Respetable y distinguido público, se ruega un poco de cultura, que… ¡ya se enseñará!».

Per explicar que el tenor interpretava amb molt realisme el sainet El pobre Valbuena se li va ocórrer advertir que «será posible que le dieren los accidentes de verdad».

Marina li va donar molt de joc. En una ocasió el cantant no s’havia après degudament el paper i el públic es va enrabiar. Per aquesta raó, i en oferir una nova representació, es va veure obligat a fer saber: «Segundo debut del tenor “X”, con Marina, que ya se la sabe». En una altra ocasió la va presentar així: «Debut del tenor “X” que, si no se asusta, cantará una Marina superior».

«Todos los números son mejores», va sentenciar a propòsit de l’estrena del Príncipe bohemio; «vermut nupcial» (s’ho va empescar, això, amb motiu de la boda entre els actors Amada Alegre i Miguel Pedrola, a la parròquia de Sant Miquel del Port de la Barceloneta). En ocasió d’haver-se quedat sense teatre va proclamar que es trobava «igual que Napoleó a Santa Tecla». Fou tal l’èxit d’una obra i era ell tan popular, que la companyia el va fer sortir com una mena de pròleg abans de començar la funció; i sense encomanar-se a ningú va dir amb tota naturalitat: «Me fan eixir, fora, a l’escenari, per a que els servisca d’hipòtesis» (volia dir de pròleg).

La sarsuela El asombro de Damasco l’anunciava en aquests termes: «Las partituras extranjeras son cafeteras rusas al lado de la hermosa música del maestro Luna».

Com a empresari del Tívoli va gaudir d’una bona etapa empresarial just abans que l’enderroquessin el 1919 per tal de bastir el que ha arribat fins avui; en aquesta època continuà exercitant l’enginy. Heus ací les perles.

«Función para hoy, día 26 del hermoso mayo. Teatro sin humedad ni relente. Programa zoológico: 1° El Ratón. 2° La Gatita Blanca. 3° ¡Al agua patos!».

«Esta noche a las 10. Debut en este teatro de María Conesa. ¡Hermana de la vilmente asesinada en el Edén Concert, de Barcelona!».

«ADVERTENCIA: Lluvia auténtica en el escenario. Y conste, con todo respeto, que llueve más durante el segundo acto de Maruxa en el escenario del Tívoli que en la calle. Y, además, no hay barro. ¡Que aprenda el Ayuntamiento!».

Per fer més llaminera la presentació de Gigantes y cabezudos va publicar aquest anunci: «A todos los niños, así como a todas las niñas, que acudan esta tarde, previa entrega del importe de la localidad, se les dará, en la taquilla, una vela para que luego la enciendan y desfilen por el escenario, en el tercer cuadro de la obra, durante la solemne procesión del Rosario de la Virgen del Pilar. ¡Ella les bendiga y proteja, así como a sus distinguidas familias!».

Amb motiu de l’acomiadament de Federico Caballé va saber explotar aquest truc sentimental i va anunciar: «En vista del éxito clamoroso obtenido en las dos despedidas de Caballé, la empresa lo ha prorrogado por un día más. ¡Hoy despedida, hoy!». I l’endemà: «Despedida verídica». Però en adonar-se que el negoci rutllava cada vegada millor, el dia següent féu saber: «Última y definitiva despedida, ¡verdad!». I finalment: «¡Hoy última despedida del Kàiser de los divos! Hoy se despide Caballé. ¡Por la salud de mi madre!».

L’enyorat Nèstor Lujàn no va oblidar «lo Chil» quan li arribà l’hora de compondre el deliciós conjunt consagrat a contar les històries insospitables sobre l’origen de certes paraules i dites. En efecte, li va dedicar un bon espai amb motiu d’evocar una frase que va quedar per sempre emmotllada i que va escriure en un anunci, després d’haver emprat altres fórmules, com «éxito suculento» i «éxito de padre y muy señor mío»: «El éxito sorprendió a la misma empresa», frase feta que encara avui és vigent.

El 1923 una grip va abocar «lo Chil» a la mort i abans d’expirar encara va fer un comentari amb un cert aroma professional: «Esto se va, se acaba. Me parece que estoy haciendo el último acto».